Això era el passat dijous dia 20. És la darrera caminada de l’any, del programa de Caminades i senderisme de Gent Gran del districte de l’Eixample.
Al punt de trobada van arribant els inscrits, i a les 10 del matí ja s’ha completat el grup. Hi som tots llevat d’un, és a dir 34 caminaires.
L’objectiu és descobrir racons no gaire coneguts tot caminant per aquests dos barris.
El matí és fred però assolellat condicions meteorològiques que tothom agraeix i facilita la caminada, que té un recorregut d’uns 3,8 km.
Fem de guies Milagros Pérez i Julià Sanz (jo mateix), ambdós de l’espai Fort Pienc.
Preàmbul
Dels 11 barris que té el districte d’Horta-Guinardó anteriorment hem passejat per la Clota, la Font d’en Fargues, el Guinardó, Horta, el Carmel, la Teixonera, Sant Genís dels Agudells i la Vall d’Hebron.
Avui ho farem per Can Baró i el Baix Guinardó i només quedarà Montbau per més endavant.
Format al voltant del mas del que ha rebut el nom està situat al peu i als vessants del turó de la Rovira.
A la part alta del barri, hi va haver un important grup de barraques que va perviure fins a finals de la dècada dels vuitanta.
Al cim del turó de la Rovira hi ha la bateria antiaèria construïda l’any 1937 a causa de la Guerra Civil. També hi ha les restes d’un poblat ibèric i les d’un grup de barraques en el parc dels Tres Turons que tot plegat forma un conjunt d’elements de memòria històrica situat en un mirador que permet gaudir d’esplèndides vistes sobre la ciutat. No arribarem al cim del turó però el veurem; en la caminada pels Tres turons ja s’hi va passar.
Passarem per dos dels característics espais recuperats per la ciutat: el Parc de les Aigües i l’antiga caserna militar però –seguint la tònica d’aquestes caminades– també per altres poc coneguts.
La finca on està situat el Parc de les Aigües era propietat de la companyia Aguas de Barcelona, que la va fer servir de jardí, viver d’arbres exòtics, dipòsit d’aigua per al consum de la ciutat i residència del president de la companyia.
Fotografies
En Felip Carcolé, de l’espai Fort Pienc, ens acompanyava a la caminada i es va dedicar a fer fotos, que posteriorment ha triat, per fer un petit reportatge gràfic.
L’àlbum és al web de Google Fotos, que l’autor ens convida a veure.
Recorregut
L’tinerari es pot seguir a través del mapa situat a Google My Maps.
Des de la plaça de Sanllehy, enfilem la pujada del carrer Pablo Saez de Barés per arribar al primer punt.
① Cases de Periodistes, c. Josep Ixart
Per alguna de les cases que encara s’hi conserva, veiem en aquest carrer el vestigi del que va ser el conjunt composat per uns seixanta xalets construïts cap a l’any 1918 per la Cooperativa de Periodistas para la Construcción de Casas Baratas.
Dissenyades a gust de cada propietari van conservar una part de vegetació fent-hi jardí a l’exterior.
Un d’altres grups similars el varem veure fa dos anys en la passejada pel barri de la Font d’en Fargues.
② Mas Can Baró, pl. Can Baró 1-3
Aquest mas sobreviu enmig d’altres construccions presidint la plaça que porta el seu nom. Actualment ocupa l’edifici la secció d’educació primària i secundaria del Col·legi Acis – Artur Martorell.
Va donar nom al barri quan el seu propietari, Josep Pasqual de Taberner Pascali i Sampere, va rebre el títol de baró de Sant Lluís. La data de 1674 a la llinda de pedra de la porta podria ser la de la reforma d’una construcció més antiga. Es dedicava, com altres masos de la zona, al conreu del blat. El mas ocupava una gran part dels terrenys del barri, que va anar perdent per successives segregacions i expropiacions. La més important ho va ser de la Societat General d’Aigües de Barcelona l’any 1869 per a la construcció dels dipòsits d’abastament d’aigua a la ciutat, sobretot en els terrenys que ocupen actualment el Parc de les Aigües.
Algun assistent a la caminada indica la concordança de nom de Can Baró amb el de la Torre del Baró suposant que l’origen prové del mateix baró de Sant Lluís de Can Baró.
De les comprovacions que he pogut fer es conclou que la Torre del Baró, situada al barri del mateix nom, pren el nom d’un personatge diferent que és el Baró de Pinós en aquest cas.
③ Pedreres de Can Baró, plaça
Des de l’esplanada que ocupa aquesta plaça -a prop d’un dels accessos al Parc del Guinardó- veiem el vestigi d’una part de les pedreres que varen gratar la muntanya per extreure pedres a l’objecte de produir calç i materials per construir murs. Tenien dos sectors, anomenats Can Baró i Can Vélez. El resultat són aquests impressionants esvorancs que trenquen el barri.
Anselm de Riu Fontanilles l’any 1920 va comprar una extensió de terreny de 45.000 m2 i l’any 1939 va cedir l’explotació a Enric Vila Nogareda els qual les va tenir actives fins a l’any 1967.
④ Barraques de Francisco Alegre, c. Francesc Alegre
Som al peu del Carmel, considerat l’origen del barraquisme, sorgit a partir de la dècada dels 40 del segle XX. Aquelles construccions precàries varen ser durant anys la llar d’immigrants procedents majoritàriament d’Andalusia.
Genèricament eren conegudes com Barraques del Carmel. Hi havia diversos nuclis amb noms peculiars que havien posat els mateixos residents: Los Cañones (per les bateries antiaèries dalt del Turó de la Rovira), El Santo (plaça Raimon Casellas – carretera del Carmel, per la imatge del personatge televisiu en una de les façanes), El Hoyo (perquè estava assentat aquí en el forat deixat per l’activitat d’extracció en les antigues pedreres de Can Vélez).
L’any 1976 hi havia aproximadament 300 barraques amb un cens de 1.680 persones que vivien en condicions infrahumanes: sense llum, clavegueram, recollida de brossa, i per abastar-se d’aigua calia fer llargues caminades fins a les fonts públiques.
Des de 1940 un Pla Comarcal preveia fer-hi un parc urbà, però en realitat era una zona lliure de qualsevol impediment legal. Només les barraques construïdes a partir de l’any 1953 eren declarades il·legals. Els propis barraquistes, des de finals dels seixanta, van portar a terme reivindicacions socials en una llarga lluita que va durar fins a l’any 1990, en que van ser enderrocades definitivament aquestes últimes barraques del carrer Francesc Alegre.
Al capdamunt del carrer veiem un conjunt de cases, del número 24 al 30, construïdes aproximadament el 1929 i totes quatre de característiques similars de ciutat-jardí que devien contrastar amb les barraques que hi va haver en el mateix carrer. Inicialment tenien caràcter residencial i en l’actualitat dedicades a entitats de caire socio-sanitari.
⑤ Can Velez, av. M. D. de Montserrat 86
Coneguda també con Can Velas, per deformació, era una finca que ocupava la part nord-est del Baix Guinardó propietat dels marquesos de Vélez. La Torre -de fet un edifici sense torre- encara conserva una part a l’interior de l’actual Escola del Cardenal Spinola. La finca tenia una gran extensió i en la zona hi havia uns forns de calç desapareguts on es couria la pedra que s’extreia de les pedreres de Can Baró.
⑥ Plaça de la Font Castellana
La plaça deu el nom a una petita font d’aigua natural que antigament estava situada en un lateral.
Amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona es fa ordenar el trànsit de l’espai que ara conforma la plaça, mitjançant un estany amb dues parts i un mosaic de colors vius amb el lema de Castella, obra de la ceramista Maria Àngels Domingo “Madola”. La idea general de l’obra és la d’una illa que parteix una cortina d’aigua, metàfora d’un riu. Un riu de cotxes que creuen la plaça i la transformen en un espai lúdic, per a continuar després mitjançant l’aigua el seu curs ordinari. I com si fos un tapís o una crosta de ceràmica, té la capacitat d’organitzar l’espai d’un recinte públic.
La llàstima és que el dia de la caminada una brigada municipal està fent treballs de conservació i els brolladors d’aigua no funcionen; caldrà tornar-hi.
La inauguració de la plaça va tenir lloc el 20 de juny de 1992 i l’obra és de l’arquitecte municipal Jordi Ferrando que descrivia: “la peça ovalada central, amb dues fonts separades per un relleu ceràmic entremig, esdevé l’element que centralitza l’atenció i adquireix el caràcter d’autèntica illa“.
⑦ Jardins d’Hiroshima, c. de les Camèlies 80
Es van dedicar a Hiroshima en memòria dels bombardejos que van causar la mort de 120.000 persones.
L’espai es va completar amb unes terrasses cobertes de vegetació, bancs i camins que condueixen al parc de les Aigües. Un conjunt de 22 columnes de formigó recorda les víctimes de l’atac. Darrere dels jardins hi ha la biblioteca Mercè Rodoreda.
Des de la terrassa es pot apreciar una vista zenital del curiós submarí en bronze, del que només es veu el morro, la cabina i la cua, ensorrat enmig dels jardins. L’escultura Submarí soterrat és de Josep M. Riera Aragó i es va inaugurar el 1991.
⑧ Parc de les Aigües, pl. Alfons el Savi 3
Aquest parc ocupa la superfície d’uns 15.000 m2 de terrenys que van ser expropiats a diverses finques, sobretot a la de Can Baró, per tal de construir els dipòsits d’aigua. Una part dels terrens van ser utilitzats com a jardí de la Casa de les Altures i altra part contenia vivers de diferents tipus de plantes i d’arbres.
A inicis dels anys setanta l’estat de conservació era bastant deficient i l’Associació de Veïns el va reivindicar pel barri. Després d’anys de lluita i pressions veïnals l’any 1978 una part es va obrir com a parc públic. L’estructura no segueix el traçat dels jardins tradicionals, ja que té forma esglaonada amb terrasses independents amb camins i murs de separació, que porten a la part superior on hi ha un safareig repartidor d’aigua.
⑨ Camí de la Llegua, Parc de les Aigües (zona de petanca)
És un del camins més importants que travessaven aquesta zona que havia sigut de muntanya. Concretament comunicava Gràcia i Sant Andreu del Palomar.
Resseguia la tanca exterior del Parc de les Aigües. A l’inici de la paret més proper a la plaça Alfons el Savi unes lletres de ferro indiquen la ubicació.
S’ha conservat una part en el revolt on confluïa amb el Torrent de Lligalbé. A l’alçada del carrer de Padilla feia un revolt i arribava fins a la Travessera de Gràcia per enllaçar més endavant amb la carretera de Horta.
⑩ Casa de les Altures, Ronda del Guinardó 49
Edificada en els terrenys propers als dipòsits de la Societat General d’Aigües, va ser projectada pel mestre d’obres Enric Figueres per ser la residència de l’enginyer director de la companyia.
Inaugurada l’any 1871, el nom li ve dels motors que es trobaven al costat de la casa, que elevaven l’aigua a les altures, es a dir als dipòsits situats a Can Baró. El seu estil és de caire arabitzant. Actualment és la seu del Districte d’Horta-Guinardó.
⑪ Mas Casanovas, c. Mas Casanovas 55
El Mas Casanovas era situat a la part alta de l’Hospital de Sant Pau, i deu el nom a la propietària Montserrat de Casanovas, que estava casada amb Pere Fargas. Els cognoms d’ambdós membres del matrimoni donen nom a diversos indrets d’Horta.
L’edifici que veiem al c. Mas Casanovas, on ens aturem, havia sigut l’Hotel Casanovas, de categoria de luxe i 32 habitacions, amb vistes esplèndides sobre el pla de Barcelona, era un lloc per fer salut però es diu que també tenia altres pràctiques com casa de cites i casino de joc, en una època en que aquest tipus d’activitat era clandestina.
En aquest indret el 18-11-1900 es va inaugurar el primer camp de futbol del Barça, al costat mateix de l’Hotel Casanovas. Per això els jugadors del Barça utilitzaven l’hotel com a vestuari. El camp va durar només un any, per trasllat del camp de joc.
Al 1934 es va reconvertir en escola amb el nom de Pablo Iglesias i també durant un cert temps en caserna de la Guardia Civil. Durant el franquisme novament va ser escola amb el nom de Bisbe Irurita per canviar des de la transició al de Mas Casanovas que té ara.
⑫ Torrent de Lligalbé, carrer
De tots els torrents que travessaven el Baix Guinardó és el que millor s’ha conservat, a prop del carrer Lepant on encara una part porta aquest nom.
Lligalbé és la referència topogràfica més antiga del Guinardó, citat en un document de l’any 1147 fa referència a una masia d’aquesta zona de la que no se’n té coneixement exacte de la ubicació.
El Torrent de Lligalbé ha estat conegut com dels Frares, del Notari i també de Faura.
Altres torrents que passaven pel barri eren el de Casanovas, el de Delemús que baixava pel Parc de les Aigües i continuava pels passatges del carrer Encarnació i el de Mariné o de la Partió que resseguia el carrer Sardenya.
⑬ Grup de casetes i carrers, pge. Sant Pere i pge. Boné
Conjunt de casetes i petits carrers que van ser construïdes als anys vint del segle XX, una part dels quals van ser enderrocats quan es va obrir el carrer Lepant, a tocar de la Ronda Guinardó, per donar accés als Túnels de la Rovira.
⑭ Casernes de Girona, c. Lepant 387
Un altre espai recuperat per al barri és el que havia ocupat el quarter de cavalleria, amb una extensió de prop de 55.000 m2.
En la dècada dels noranta va passar a ser de propietat municipal per destinar-lo a usos públics i l’actual espai verd sota el nom de Jardins del Príncep de Girona. Els jardins es van construir al pati central de l’antiga caserna militar, de la qual encara resta una part de l’edifici en un costat i avui és seu de diferents serveis del Districte d’Horta-Guinardó.
Per dirigir-nos al següent punt passem pel que es considera el nucli més antic del barri, el carrer Bergnes de las Casas.
El lloc era conegut com Poble Sec però també com de Lligalbé, per estar alineat amb aquest torrent del qual hem vist un tros passant-hi.
⑮ Casetes d’aire anglès, pge. Costa
Conjunt de senzills habitatges unifamiliars adossats dels anys vint del segle passat que han sobreviscut a l’especulació immobiliària.
Tenen similar model arquitectònic que d’altres del barri del Guinardó al carrer de Sant Quintí, o al passatge del Tinent Costa. Aquest darrer grup més ben conservat el varem veure en la passejada Descobrint el Guinardó.
⑯ Quinta de Salut l’Aliança, c. Sant Antoni M. Claret 135
Edifici d’estil modernista del 1917. És obra de l’arquitecte Josep Domènech Mansana. Hi ha informació més detallada al Cercador del Patrimoni Arquitectònic.
L’entitat inicial era la Mutualitat de Previsió Social del gremi de cambrers de Barcelona, constituïda com ajuda en cas de malaltia. Va començar a donar serveis el 1904 en una petita clínica a Sant Gervasi, fins que es va construir l’edifici que veiem, però llavors ja obert a molts altres grups socials: obrers, comerciants i petita burgesia.
Amb el nom Hestia Palau, des del 15-06-2011 l’edifici de l’Aliança pertany al grup Hestia Alliance i està destinat a acollir pacients amb malalties cròniques invalidants.
caminades Eixample 
Molt Bones Festes
Agradable obrir el correu i trobar-se amb aquest recit el dia de Nadal. “Caminades” vol dir que, malgrat l’any s’acaba, continuarem caminant…
M’agrada la participació de la gent com a resposta per la recepció d’un missatge anunciant algun nou article en el blog (sobretot quan té caràcter positiu).
I encara més que s’atreveixin a deixar-hi constància escrita, com és el cas.
Moltes gràcies Maite & Angel.
Procurarem continuar caminant mentre sigui possible.