Descobrint el Guinardó

És dijous. El costat mar de l’avinguda Verge de Montserrat està en obres. Per aquest motiu les línies d’autobús han hagut de modificar el seu trajecte per aquí i fa que alguns participants arribin una mica més tard del previst.

A la plaça del Nen de la Rutlla, on és el punt de trobada, trobem unes quantes parades d’un petit mercat del que ara es denomina productes de proximitat (fruita, verdura, formatges…). Segons ens informa un dels integrants del mercat –és de l’Horta de Cal Marçal– són allà el tercer dijous de cada mes; també acostumen a ser-hi a la plaça del Guinardó el primer dissabte de mes. Abans de començar ja sabem una cosa mes.

En qualitat de guies actuem la Milagros Pérez i jo mateix, ambdós de l’Espai Fort Pienc.

En aquesta ocasió, com a prova pilot, estrenem un aparell de megafonia que ens ha deixat l’Espai de gent gran Sagrada Família a l’objecte de millorar l’audició dels comentaris que fa el guia en el curs de l’itinerari. Al final de la passejada els assistents valoren positivament la utilització d’aquest dispositiu.

Com que alguns dels edificis del recorregut no existeixen ens haurem de conformar fent volar la imaginació i veient-los virtualment on eren i com eren però a través de fotografies antigues.

Qui vulgui seguir el recorregut proposat pot fer-ho obrint el següent vincle de Google Maps, o triar un altre, la decisió queda a gust personal de cadascú.

Hem de donar les gràcies a Mercè Peiró per fer el seu reportatge gràfic. Com per costum el vol compartir. Veieu l’àlbum en el següent vincle de Picasa i ja direu què us sembla afegint un comentari, tan si éreu presents com no, si us plau.

Preàmbul

Fem una passejada resseguint llocs emblemàtics del barri que són recollits en un itinerari del districte Horta-Guinardó elaborat pel Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada. Com és habitual, caminant uns 4 km aquest cop, descobrirem indrets entre poc i gens coneguts així com històries o alguna de les llegendes curioses relacionades amb l’origen del nom del barri que algú atribueix al llegendari i popular bandoler Perot lo Lladre, o potser més aviat perquè era terra de guineus, paraula de la qual deriva el topònim, també present en el torrent de la Guineu.

Per conèixer moltes més històries d’aquest barri i dels altres del mateix districte recomano la lectura de l’interessant i documentat blog Memòria dels barris de Carme Martín, que m’ha servit de complement per la informació d’aquesta passejada.

Amb una superfície de 1.192 ha, Horta-Guinardó és el tercer districte més extens de Barcelona, després de Sants-Monjuïc i Sarrià-Sant Gervasi.

Està situat al nord-est de la ciutat, entre els districtes de Gràcia i Nou Barris. Limita també pel sud amb l’Eixample, Sant Andreu i Sant Martí, i pel nord, a través de la Serra de Collserola, amb els municipis de Sant Cugat i Cerdanyola. El Guinardó, per on farem la passejada, és un dels onze barris que integren el districte.

El barri rep el nom de l’antic mas Guinardó -que visitarem- esmentat ja des de l’edat mitjana. Es va formar a partir del 1896, amb la urbanització de les terres del mas Guinardó i les del mas Viladomat, fora del traçat del pla Cerdà. Aquest darrer mas va ser enderrocat la dècada dels quaranta per construir el bloc d’habitatges que encara hi ha a la confluència dels carrers de sant Antoni M. Claret i la rambla Volart. Per que ens fem una idea fins a principis del segle XX aquest lloc era terra de cultiu amb masies disseminades arreu i lluny de la trama urbana.

Cap a la dècada de 1930 era habitat per famílies de classe mitjana i format per habitatges unifamiliars i cases de pisos. Progressivament ha sofert una extraordinària densificació per la construcció de cases de pisos que han anat fent desaparèixer les casetes unifamiliars, de les quals encara veurem durant la passejada com exemples supervivents. Havia estat zona mixta d’habitatge i indústria, la qual ha desaparegut gairebé totalment.

La rambla de Volart és l’eix principal del Guinardó i el corona l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, bé que l’especulació i la construcció incontrolades durant el franquisme continuaren més enllà d’aquest límit, muntanya amunt, a tocar de la falda del turó de la Rovira (un dels cims que formen la muntanya Pelada), cal recordar que fins el 1991, quan es va enderrocar a prop de la celebració dels Jocs Olímpics, encara hi va haver el darrer nucli de barraques de Barcelona.

Ha estat afectat per importants obres d’infraestructura: el primer cinturó de ronda, la prolongació del metro, el túnel de la Rovira que comunica el cinturó amb la Ronda de Dalt i amb Horta.

L’actual barri formava part majoritàriament de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals fins l’any 1897 quan aquest -juntament amb els pobles de Sants, Les Corts, Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles i Sant Andreu de Palomar- va ser agregat a Barcelona.

Itinerari

  1. Un símbol de barri
    plaça del Nen de la Rutlla.
NenRutlla

escultura “El Nen de la Rutlla”

Tocant a l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat veiem la que es pot considerar l’escultura més popular del barri, fins el punt que el seu disseny ha estat adaptat com a logotip per associacions diverses.

L’any 1961 l’alcalde Josep M. Porcioles va convocar un concurs a l’objecte de posar elements escultòrics a les noves places. Una de les deu peces que es van seleccionar és la que veiem. Obra d’estil noucentista feta en bronze, de Joaquim Ros i Bofarull, deixeble de l’escultor Pau Gargallo, el motiu de la qual Nen de la rutlla, dóna nom a la plaça. Anteriorment aquesta havia portat el nom de Puig i Alfonso, regidor de l’ajuntament i promotor, junt amb Ramon Albó, d’iniciatives culturals, socials i benèfiques a Barcelona.

Aquesta plaça es pot considerar com el vestíbul d’entrada al Parc del Guinardó que deixarem per una altra passejada.

  1. Font del Cuento
    Parc del Guinardó.
Font del Cuento, 1987

Font del Cuento, 1987

Està situada en un racó a l’inici del parc. És una font de mina molt popular al barri. Actualment la trobem seca i en mal estat de conservació. Una pedra sobre la font té gravada la inscripció “Juez de la gente”, amb l’escut de Barcelona i la data de 1739, però no es coneix l’origen. Fa anys l’aigua era molt apreciada pel veïnat inclús gent d’altres barris pujava fins aquí a recollir-la. En aquest indret hi havia un berenador. Hi ha opinions diverses sobre l’origen del nom; uns diuen que prové dels contes que s’explicaven mentre s’omplia el càntir d’aigua, per uns altres deriva dels jocs amorosos de les parelles amagades pels racons del parc. Alguns participants a la passejada coincideixen que és més creïble la segona versió.

  1. Escola Parc del Guinardó
    c. Garriga i Roca s/n.
EscolaParcGuinardo

Escola Parc del Guinardó

Aquesta escola –inicialment dedicada a acollir nenes– va ser creada l’any 1923, essent una de les darreres iniciatives de l’Ajuntament abans de la dictadura de Primo de Rivera. Al barri era coneguda amb el nom d’Escola del Bosc. Potser el motiu l’hem de trobar en el fet de qui va ser directora durant més de quaranta anys, Dolors Palau, deixeble de Rosa Sensat, primera directora de l’originària Escola del Bosc de Montjuïc, a tocar dels Jardins de Laribal.

  1. Castell de Mascaró
    passatges Alt, Mig i Baix del Turó.
CastellMascaro

Castell de Mascaró

Des del cap damunt de les escales del carrer d’Ercilla hem d’imaginar el lloc on estaria ubicada l’imponent edificació amb forma de fortalesa medieval que la gent anomenava “el castell” existent fins acabada la guerra civil espanyola quan es va enderrocar. Es trobava a l’espai actualment ocupat per edificis diversos i conformat pels passatges Alt, Mig i Baix del Turó, entre els carrers de Garriga i Roca, de Sales i Ferrer, fins l’avinguda de la Verge de Montserrat.

Era una edificació iniciada l’any 1899 per Francesc Mascaró i Gauran qui va comprar a finals del segle XIX àmplies extensions de terreny al Guinardó.

  1. Torre del Suro i els Camils
    c. Ercilla 17-57,
    c. Garriga i Roca 52-60,
    c. Sales i Ferré 60-74.
TorreSuro

Torre del Suro

Baixant per les escales del carrer d’Ercilla podem contemplar la Casa de Repós Sant Camil, que va ser construïda al costat de la torre d’estil modernista de l’any 1910.

No se sap ben bé l’origen del nom pel qual és coneguda la Torre, si be podria ser degut a alguna surera existent en aquest lloc.

La base de dades del Patrimoni Arquitectònic la descriu així: “Gran torre senyorial en parcel·la de ciutat-jardí. Té planta baixa, planta pis i golfes. En la seva composició domina la forta coberta inclinada amb ampli ràfec recolzat sobre cabirons de fusta i recobert per peces ceràmiques policromes. Els seus paraments estan realitzats íntegrament amb obra vista, tot intercalant peces ornamentals ceràmiques a impostes i xemeneies. És ben rellevant la tanca que envolta la casa, feta amb paredat irregular i coronada per una barana calada de maó vist. Tots els elements ressenyats ens permeten considerar-la una important mostra de l’arquitectura modernista de corrent mediterranista”.

L’any 1948 Àngels Roca (de la família propietària de la Cia. Roca Radiadores) va cedir la casa als Germans Camils i va ser convertida en residència per a pacients afectats de tuberculosi, malaltia molt freqüent a l’època de postguerra. L’any 1954, al costat de la torre, la congregació va construir la Casa de Repòs amb 60 llits. El 1993 varen diversificar la dedicació assistencial amb el taller-escola que acull nois i noies afectats de disminucions psíquiques.

A la Torre del Suro hi va residir Narcís Jubany, cardenal i arquebisbe de Barcelona des que es va jubilar fins a la seva mort l’any 1996.

Pels voltants de Nadal la finca es pot visitar amb motiu del pessebre vivent que té la particularitat de ser escenificat per persones del Taller-Escola Sant Camil. Una persona de l’escola ens convida a assistir-hi el proper 21 de desembre a partir de les 6 de la tarda, quan està prevista la representació anual. Convé recordar aquesta data.

  1. Indrets antics i tranquils amb història
    Ercilla i Camil Oliveres.

Al carrer de Camil Oliveres (abans carrer de les Oliveres), quan tenia 19 anys hi va viure la líder anarquista Frederica Montseny, la primera dona ministra de l’estat durant la segona República. A la seva autobiografia escriu: “…en 1924, nos mudamos a Barcelona, al número 30 de la calle Oliveras… guardamos un buen recuerdo de la estancia en esa casa de la calle Oliveras, en cierto modo original y pintoresca por su encuadramiento y su distribución. Las habitaciones estaban adosadas a la montaña, y se abrían sobre una gran galería soleada, que se convirtió en lugar de trabajo. Para entrar en la casa teníamos que bajar unas escaleras que conducían al patio donde los gansos paseaban… Junto a este patio, había un pequeño huerto con árboles frutales. Teníamos, también, conejos, gallinas y, como no, dos perros y tres gatos. Todo ello aparece hoy en nuestra memoria como un pequeño paraiso”.

Per aquest indret encara s’hi conserven construccions de quan el Guinardó es volia arribar a ser una ciutat-jardí. Descobrirem encara alguna de les típiques casetes de planta baixa i un pis com a molt, amb un petit jardí a l’entrada que han sobreviscut a l’afany especulatiu.

  1. Convent de la Visitació
    Llobet i Vall-llosera 14.

Les religioses Serventes de la Passió (fundades per Teresa Gallifa i Palmarola l’any 1886 a Vic) es varen instal·lar al barri el 1931. La seva tasca es dirigeix a protegir dones embarassades en dificultats i a donar-hi acolliment durant els dos primers anys de vida de l’infant. A aquesta darrera finalitat està dedicada la casa Maternal Mare Teresa, que es va construir l’any 1972. Actualment és la Casa General d’aquest orde religiós.

  1. Font catalana
    Plaça Catalana.

Antigament la plaça havia estat anomenada de la Font Catalana, doncs va ser construïda en paral·lel amb la plaça de la Font Castellana (situada a l’avinguda Mare de Déu de Montserrat). Una mina alimentava la font que hi ha al centre. L’any 1907 unes fortes pluges varen provocar un esllavissament de terra tapant la mina. A partir de llavors la font s’alimenta amb aigua de la xarxa pública. Després de la guerra les lletres que encapçalen la font foren trencades, amb el propòsit d’esborrar tot allò que sonava a català.

  1. Blocs de cases barates
    del tinent Costa.

El carrer està dedicat a Vicent Costa Blasco, promotor de la Cooperativa de Cases Barates per a militars. El passatge es troba al mig d’un dels grups que podem contemplar a banda i banda.

Es tracta d’una promoció d’habitatges duta a terme cap a 1930 per aquella cooperativa. Afortunadament s’ha mantingut en el seu estat original com encara es pot admirar. Unes urbanitzacions semblants es van realitzar a dos altres llocs del barri: el carrer Torre Vélez i la Travessera de Gràcia entre Cartagena i Castillejos, però estan en pitjor estat de conservació.

  1. Torre dels Pardals
    Torre dels Pardals 50.
mas Torre dels Pardals, s. XIX

mas Torre dels Pardals, s. XIX

A la confluència amb el carrer de la Verge de Montserrat hi va haver una de les masies amb més història del Guinardó. Els seus orígens caldria buscar-los en alguna vil·la romana, donat que al segle XIX s’hi varen trobar vestigis d’unes termes. Lamentablement no es conserva, com tampoc el mas de Lligalbé. Aquests i el mas Guinardó -encara en peu, que visitarem més endavant- són unes de les masies més antigues del barri.

la Torre dels Pardals s. XX

Torre dels Pardals, s. XX

Originàriament era un edifici de forts murs amb una torre alta a un costat que li conferien gairebé el caràcter de castell. De fet va servir de fortalesa en moments de conflicte, per lluitar contra la pirateria o bé en els setges de Barcelona. Els turons que envoltaven la masia estaven coberts de vinyes, però a l’any 1881 arribà la fil·loxera i les va matar totes.

La Torre dels Pardals fou comprada a la darreria dels segle XIX per Josep M. Valls i Vicens, un banquer de Barcelona. El 1915 va ser venuda a Josep Roig, un ric farinaire de Reus, que va encarregar la reforma a l’arquitecte Joan Rubió i Bellvé, un dels primers deixebles d’Antoni Gaudí, transformant la masia en una luxosa casa senyorial.

  1. Laboratoris del Dr. Esteve
    Mare de Déu de Montserrat 221.

Aquesta empresa va néixer a Manresa el 1929 de la mà del doctor Antoni Esteve Subirana, membre d’una nissaga de farmacèutics. Es traslladà a Barcelona on aixecà els laboratoris del Guinardó el 1942. El doctor Esteve va morir el 1979 i els seus fills van continuar la seva obra. La part industrial dels laboratoris és fora de Barcelona (Celrà, Martorelles, Banyeres del Penedès) però la seu administrativa es manté al barri. Aquesta empresa compta actualment amb 3.000 col·laboradors arreu del món i ha tingut una gran repercussió econòmica i social a Catalunya.

Degut al prestigi de l’empresa en el camp de la investigació, en el decurs de la seva història diversos premis Nobel han visitat les seves instal·lacions: el Dr. Alexander Fleming, descobridor de la penicil·lina el 1948; el Prof. James Dewey Watson, codescobridor de l’estructura de l’ADN el 2005, el Prof. Louis J. Ignarro el 2008. En reconeixement a la seva tasca ha rebut premis diversos: Príncep Felip a la Competitivitat Empresarial dels Ministeris de Ciència i Tecnologia i Empresa el 2002, Premi a la Qualitat 2004 de la Generalitat de Catalunya, Placa President Macià de la Generalitat de Catalunya el 2006 i el 2010.

  1. Torrent de la Guineu
    Carles Cardó Sanjoan.

Aquest torrent marcava la divisòria entre els municipis de Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. A la seva capçalera tenia tres ramals que s’unificaven prop de l’actual plaça Carles Cardó on ens aturem. El més important era el que sortia de la fondalada de la font del Cuento i baixava entre el carrer Art i Rambla de la Muntanya. Un altra baixava des del carrer Ercilla i passava pel del Centre i el tercer ho feia per la plaça Catalana en direcció a la plaça del Guinardó resseguint després el carrer de l’Agregació.

Dit sigui de pas, el nom d’aquest últim carrer fa referència a l’agregació del municipi de Sant Martí de Provençals i altres pobles al municipi de Barcelona, que va tenir lloc l’any 1897.

  1. Antiga carretera d’Horta
    de la Garrotxa.

Ens trobem al tram més llarg i conservat de l’antiga carretera d’Horta. Aquesta carretera sortia de les muralles de Barcelona pel Portal Nou. Encara es conserva un petit fragment, prop de l’inici, entre els carrers d’Alí Bei i d’Ausiàs Marc, en el barri de Fort Pienc. Seguia en direcció nord, arribant al Guinardó a través del carrer del Freser. L’actual passeig de Maragall ocupa en bona part el seu camí.

La línia del tramvia elèctric d’Horta el 1901 passava per aquest tram de l’antiga carretera, però, per necessitats tècniques, s’obrí un nou pas entre el carrer d’Escornalbou i la Rambla de la Muntanya. Així el passeig de Maragall s’urbanitzà seguint la via del tramvia de manera que el carrer de la Garrotxa va quedar preservat.

Prop de la carretera hi havia dues importants masies: can Vintró (plaça Carles Cardó) i can Sabadell (passeig Maragall entre els carrers Garcilaso i Acàcies).

  1. Convent de Sant Joaquim dels Mínims
    de l’Oblit 24.
SJoaquimMinims1909

convent Sant Joaquim dels Mínims, 1909

En un primer moment el nom del carrer ens porta a pensar en una qüestió relacionada amb els sentiments, la poesia o en les relacions entre persones. Doncs no, en realitat és més vulgar i pràctica, l’origen el trobem en el disseny de la planificació urbanística. Com que es trobava situat al marge del perímetre en els plànols del projecte de la urbanització del Mas Guinardó s’oblidaren de posar-li nom o varen pensar que no calia. Aquest qualificatiu finalment va servir per anomenar el carrer i així ha quedat finalment, per què trencar-se el cap pel nom? devien pensar.

En l’edifici del convent actualment també hi ha la parròquia de Santa Isabel d’Aragó. El conjunt és una de les edificacions més antigues i majestuoses del Guinardó.

Els Mínims (orde mendicant fundada per sant Francesc de Paula el segle XV) arribaren al barri l’any 1901 i, abans d’acabar les obres, l’església fou cremada durant la Setmana Tràgica de 1909. Obriren una de les primeres escoles del barri, la de l’Ave Maria, i tenien una farmàcia amb productes naturals elaborats pels mateixos frares.

  1. Mercat del Guinardó
    Teodor Llorente 10.
mercat del Guinardó

mercat del Guinardó

Des de mitjans dels anys vint del segle passat, els veïns del Guinardó lluitaren per tenir un mercat més a prop. L’ajuntament comprà el 1931 els terrenys del passatge Llívia, però l’equipament no s’edificà fins més tard. Durant anys, al solar hi havia un “mercadillo” a l’aire lliure que més endavant es traslladà a una nau industrial propera.

A començaments dels anys cinquanta s’inicià la construcció del mercat, segons el projecte de Bonaventura Bassegoda i s’inaugurà el gener de 1954.

L’octubre de 2009 començava l’enderrocament de l’edifici; mentre duraven les obres unes quantes parades es van situar en una instal·lació provisional per continuar donant servei als veïns.

masia de Can Girapells

masia de Can Girapells

L’obertura del Primer Cinturó va significar l’enderroc de la masia de Can Girapells, situada a la confluència dels carrers Teodor Llorente i Garrotxa, a tocar d’on ara hi ha els nous equipaments del mercat.

El desembre de 2014, després de més de quatre anys d’obres, s’inaugurava el nou mercat. Amb la renovació s’ha fet una adequació de l’oferta comercial, de forma que l’espai de venda el comparteixen una quinzena de parades que ocupen una superfície d’uns 2.000 metres quadrats, i un supermercat de la firma Carrefour. De l’antic mercat el nou equipament únicament conserva la torre a la cantonada del carrer de l’Oblit i el passatge de Llívia.

Ara faltarà posar en marxa la resta d’equipaments de l’illa. El projecte contemplava la construcció d’habitatges de protecció oficial, el Centre d’Atenció Primària Salut Guinardó, un casal per a joves, un centre per a la gent gran, l’Escola Bressol Guinardó, una residència de Gent Gran i centre de dia i dues zones verdes de 2.800 metres quadrats de superfície (veure núm. 28 d’Infomercats).

  1. Can Garcini
    Garcini 15
    c. del Xiprer 40.
Can Garcini

Can Garcini

Veiem una de les poques masies que es conserven al barri. És un edifici del segle XVIII que ha sofert diverses remodelacions. Josep Caietà Garcini (o Garciny) en va ser el propietari des de 1802, d’on prové el nom de la casa. Gràcies als seus darrers propietaris, la família Alòs, s’havia mantingut en un bon estat de conservació.

És un edifici de tres plantes, amb galeria porxada lateral al primer pis, que encara conserva l’estructura externa original. A la sala gran del primer pis, el propietari té una valuosa biblioteca. Està envoltada de jardí, té un pou d’aigua i una tanca la separa del carrer que ens impedeix acostar-nos per veure bé la façana.

Actualment està buida i la veiem tapiada per evitar ocupacions indesitjades. Aquesta masia ha estat llargament reivindicada pels veïns durant anys perquè sigui recuperada i destinada a equipaments ciutadans; esperem que finalment sigui realitat doncs segons una notícia que ha publicat aquesta mateixa setmana El Digital D Barcelona l’Ajuntament planteja la modificació del Pla general metropolità per què l’edifici pugui passar a ser de titularitat pública mitjançant compra o expropiació a l’empresa del grup Núñez y Navarro, actualment propietària.

  1. Més curiositats
    Escornalbou, c. Villar, rambla Volart, c. de la Vinya.

Ens acostem cap al final de la caminada, passant carrers que tenen històries diverses i curioses, algunes de les quals ja hem tingut ocasió de comentar abans.

Al número 46 del carrer d’Escornalbou l’any 1917 hi va viure Frederica Montseny, posteriorment ho va fer al número 37 del mateix carrer des de 1928 fins al 1939 que va haver de marxar a l’exili. Aquest carrer anteriorment havia portat el nom de Guinardó.

El propietari del mas Guinardó, Salvador Riera, per agrair les gestions fetes per l’arquitecte municipal de Sant Martí, Francesc de Paula Villar, va posar el seu nom a un carrer de la nova urbanització per haver sigut l’autor del seu projecte.

Igualment la Rambla Volart, oberta l’any 1896, va prendre el seu nom en agraïment al notari Joaquim Volart Pou, que actuà en la majoria de vendes fetes al barri a començaments de segle XX. Ara diríem que, com a mínim, es tractava de tractes de favor mutus.

El carrer de la Vinya porta el nom en record de les vinyes que hi havia en aquestes terres abans de ser urbanitzades.

  1. Primer Cinturó o ronda del Mig
    Ronda del Guinardó.

S’anomena ronda del Mig a la via ràpida que recorre la ciutat de Barcelona per l’interior de la ciutat, a diferència de la ronda del Litoral i la ronda de Dalt, que ho fan per la perifèria.

Dissenyada per l’urbanista francès Léon Jaussely l’any 1905, la ronda tenia l’objectiu originari de servir de connexió entre els nuclis aleshores recentment agregats a Barcelona, com ara Sant Joan d’Horta i Sant Martí de Provençals, amb la trama urbana que configurava el nou Eixample. Un projecte d’una gran ampul·lositat, que no va ser, però, fins a començaments de la dècada dels setanta del segle XX, amb l’alcalde Porcioles, que es va començar a concretar.

La crisi econòmica dels primers anys del segle XXI han endarrerit l’execució final de les obres, com també la construcció de la línia 9 del metro, que passa per la zona. Un cop fet el primer Cinturó, ronda del Mig o Cinturó de ronda, s’haurà clos un període de la urbanització de la ciutat.

  1. Mas Guinardó
    de Salvador Riera 2.
Mas Guinardó

Mas Guinardó

Després de superar la pujada fins el turó on és situat veiem l’emblemàtic edifici que ha donat nom al barri. És un indret amb molta història, fins i tot amb llegendes, com les que fan referència als bandolers i a Rocaguinarda “Perot lo Lladre”. Durant els segles XVII i XVIII va servir de talaia per dirigir els setges de Barcelona. El 1894 Salvador Riera Giralt (a qui està dedicada la plaça on és l’edifici) comprà el Mas Guinardó i el 1896 també el mas Viladomat, avui desaparegut. El 1897 s’aprovava la urbanització de tot aquest territori. El 1906 es transformà en la seu de l’Associació de Propietaris i Veïns del Guinardó, que ha jugat una important funció social. Actualment acull el Casal d’Entitats Mas Guinardó.

Ens han facilitat l’accés al mirador que hi ha a tocar del mas. Des d’allà podem contemplar unes bones vistes del pla de Barcelona. Les prediccions deien que som a les acaballes de l’estiuet de Sant Martí que gaudim des de principis de mes. El temps ens ha acompanyat amb un cel net de les boires de dies passats. Això ens ha permès gaudir d’un dia assolellat, facilitant-nos la passejada.

Just per sota de l’edifici veiem els Jardins Frederica Montseny, dedicats a la política anarquista vinculada al barri.

Baixem cap al nou punt pel carrer del Juliol. El seu nom prové d’una altre curiositat segons descobrim en el Nomenclàtor: “Llorenç Julià i Roca juntament amb Florit i Iglésias foren els propietaris que urbanitzaren aquest lloc a finals del segle XIX. Se’ls dedicaren els carrers de Florit i d’Iglésias, desapareguts o transformats amb la reforma de la ronda del Guinardó, i el de Julià, que es degué modificar per Julio per evitar duplicitat de noms a causa de l’agregació”.

  1. Centre Cívic del Guinardó
    del Guinardó 113.

Aquest edifici i el solar del voltant eren propietat de la família Planàs fins que l’ajuntament els va comprar el 1978.

Antigament aquest lloc era conegut com can Mèlic. Cap als anys vint, s’hi instal·là el Canòdrom Guinardó i més endavant un Casino. Durant la guerra civil va ser ocupat per les Patrulles de Control i després fou escola. Acabat el conflicte, la Falange ocupà l’espai, amb un alberg de joventut i diverses instal·lacions esportives.

Recuperada la democràcia l’any 1982 es va inaugurar el Centre Cívic, essent el primer que funciona com a tal a la ciutat de Barcelona. Ja ha celebrat els seus primers 30 anys de vida i continua endavant.

  1. Hospital de Sant Pau
    Sant Quintí 89.

Com a final de la caminada arribem a l’edifici que ocupa el nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Va començar a tenir activitat assistencial el setembre de 2003.

L’edifici del nou hospital s’ubica a la part nord del terreny que ocupen els pavellons modernistes de Domènech i Montaner, a la cantonada dels carrers Sant Quintí amb el de Mas Casanovas. Es tracta d’un edifici de diversos blocs, amb capacitat per adaptar-se fàcilment a possibles canvis en la distribució dels espais.

El nou hospital consta d’un gran bloc central que acull bàsicament l’activitat ambulatòria (36.022 m2), i de quatre blocs d’hospitalització (46.878 m2 més).

Vist el conjunt en vista aèria podria semblar que els blocs volen dibuixar els cinc dits de la palma d’una ma.

Ara pel carrer de Sant Quintí, a tocar de l’accés al servei d’urgències, hi ha una tanca d’obres anunciant el nou projecte de construcció de l’Institut de Recerca de l’Hospital.

Aquesta entrada s'ha publicat en cròniques i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Descobrint el Guinardó

  1. Milagros Peréz Pastor ha dit:

    muy bien ,gracias por tu trabajo .

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.