Balconades de Barcelona. Tres turons.

Per aquest article he manllevat el text dels fulls repartits als participants en la caminada urbana del 21 de gener passat per Jordi Giménez i Ramon Bertran, de l’espai Esquerra de l’Eixample, que varen fer de guies. Cal entendre com a present històric l’estil utilitzat en les expressions. He afegit únicament al text les referències a les ubicacions.
En l’enllaç de Google Fotos es poden veure les d’aquesta caminada, fetes durant l’activitat per l’Antonio Garcia, qui ha volgut compartir el seu àlbum com és habitual.

Introducció.

Collserola forma part de la serralada litoral. Aquest parc és una barrera que separa la plana barcelonina de la depressió veïna del Vallès. El Tibidabo amb 512 metres és el punt més enlairat. En el seu caient cap al mar, la serra ha deixat la presència de set turons, separats per diverses falles i dibuixats pel treball constant de rieres i torrents.

El més petit de tots d’aquests turons és el de Modolell (108 m) pràcticament engolit per la trama de carrers (ja superat per un altra caminada), el podem percebre al capdamunt de la plaça Adrià. El turó de Monterols (121 m) a l’altre cantó de la plaça i en direcció nord trobarem el Turó del Putxet (181 m), també accedit en una altra caminada.

Els turons que superarem en el dia d’avui són més alts que els esmentats i estan englobats en la denominació dels Tres Turons, a saber: El Coll (249 m), el Carmel (267 m) i la Rovira (261 m). El setè turó és el de la Peira (138 m) i avui no tenim previst incloure’l en el recorregut.

L’explotació de pedreres des de principis del segle XX i les urbanitzacions descontrolades posteriors (1940/1980) són uns dels trets diferencials dels diferents barris que s’amunteguen a redós dels turons. La producció de calç i pedres per a la construcció de murs (sobretot de contenció) acabaren de desfigurar l’orografia original de la zona. Aquesta situació avui feliçment superada està permetent, no sense esforços i lluites veïnals, l’equilibri entre l’urbanisme i els parcs.

Itinerari

  1. Entrada

Hi ha un sender que permet carenejar el turó de la Creueta del Coll, però nosaltres ens limitarem a entrar al parc per un accés molt més assequible.

  1. Accés al parc
    avinguda de la Mare de Déu del Coll i carrer de Castellterçol

Aprofitant l’espai deixat per la pedrera (sembla que ens introduïm en el cràter d’un volcà) els arquitectes Martorell, Bohigas i Mackay elaboraren un projecte que s’inaugurà el 1987.

  1. Tòtem.

Monòlit obra del nord-americà Ellsworth Kelly.

Hom és pot adonar que la base és inferior a la part superior. Aquest fet li confereix una falsa sensació d’inestabilitat, fent de l’escultura un element dinàmic.

A la plaça General Moragas de la Sagrera el mateix escultor hi té un altre tòtem.

L’element més característic del parc, a part de l’àmplia plaça, és l’estany on està permès a la canalla poder remullar-se en les calorades de l’estiu.

  1. Elogi de l’aigua.

ElogiAiguaChillidaPerò no hi ha cap mena de dubte que el més singular de tot el conjunt, al marge de l’aprofitament de l’espai, és l’escultura d’Eduardo Chillida, Elogi de l’aigua.

Chillida havia rebut l’encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona de realitzar una escultura de gran tamany i l’arquitecte va escollir aquest emplaçament quan el parc encara estava en obres. La escultura es va realitzar “in situ” amb un encofrat de formigó i un cop solidificat se’n retirà la carcassa. El 2 de maig de 1987 l’alcalde d’aleshores en Pasqual Maragall va procedir a la seva inauguració, just el dia següent que en Chillida havia estat guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de les Arts.

Onze anys més tard, el 1998, un dels cables de suport es desclavà i el bloc es desplomà, sembla ser sense sofrir molts desperfectes. Cal tenir present que el seu pes és de 54 tones suspeses per quatre cables d’acer clavats a la muntanya.

  1. Casa Sansalvador
    passeig Mare de Déu del Coll 89

Obra arquitectònica de Josep M. Jujol, construïda el 1909.

Havia de ser una residència d’estiu per a la família del Dr. Sansalvador. Durant les obres van excavar un pou al terreny i l’aigua que van trobar, un cop analitzada, van descobrir que era d’interès medicinal. El propietari, aleshores va demanar a l’arquitecte que construís unes galeries per accedir-hi millor i comercialitzar l’aigua que va dur el nom d’aigua Radial. Això va frenar el projecte de construcció de la casa, de la que avui només hi ha els fonaments i algunes pilastres situades a la part alta del solar que té un fort pendent. És seu de serveis socials.

  1. Escalinata d’accés a la finca.

Els materials emprats i la volta d’accés a la casa, són característics de l’arquitecte que tant és prodigà en la seva època.

  1. Santuari de la Mare de Déu del Coll
    carrer Santuari / carrer Ceuta

Aquest territori era camí de pas de Vallcarca a Horta i formava part del municipi d’Horta fins a la seva agregació a Barcelona el 1904. El santuari ha donat nom al barri. Aquesta capella es remunta a finals del segle XI i es construí per venerar una imatge de la Verge trobada en un torrent. La zona era famosa per la quantitat i qualitat de les seves aigües. També se la coneix per el doble nom del Coll per la seva situació geogràfica i de Font-Rúbia per la font d’aigua vermellosa que hi havia a l’indret.

  1. Font de Font-rúbia o del Coll
    carrer Tirso 44

Fa uns anys fent una neteja de la font van aflorar encara unes rajoletes molt malmeses, però que encara es veia clarament que era del 1807. Un ceramista del barri en va fer una reproducció. Aquesta font abastava d’aigua la Barcelona antiga des de el segle XVI i surt citada en el llibre de les fonts del mestre fontaner de la ciutat del 1650.

  1. Can Móra
    carrer del Portell 10

Aquesta solemne masia encara es conserva transformada en residència per a la tercera edat.

Durant segles el turó és digué de Can Móra, abans d’adoptar al segle XIX el nom del Carmel.

  1. Mirador

Un cop deixat el col·legi Virolai ens trobem en una esplanada creuament de camins amb una vista espectacular de la ciutat. Si seguíssim a la dreta aniríem fins el Park Güell i entraríem a l’alçada del turó de les Tres Creus (ja conegut en la visita al parc, temps enrere) i seguint a l’esquerra anirem a un altra balconada abans d’arribar al Carmel.

  1. Mirador Ignasi Lecea.

El turó del Carmel, cor del futur parc barceloní del Tres Turons, té un mirador dedicat a l’arquitecte Ignacio de Lecea (Madrid 1950 Barcelona 2005).

L’espai té una escultura anomenada “L’ordre d’Avui“ de Ian Hamilton Finlay. En aquest indret i com si volguessin embolcallar l’escultura es van plantar 55 ametllers que a l’època de la floració (gener/febrer) creen com un núvol blanc, visible des de lluny i des de molts indrets de Barcelona. Els 55 ametllers representen els anys que va viure l’arquitecte fins els seu traspàs.

  1. Ermita i Santuari del Carmel
    carretera del Carmel 118

El 1864 es va construir l’ermita anomenada santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, prop del camí que venia de Gràcia i que després seria la carretera del Carmel. Hi residia l’ermità Miquel Viladoms. Inicialment tenia dependència parroquial de Sant Joan d’Horta. A partir de la dècada dels 40 va ser molt freqüentada per la quantitat de gent que va anar a viure a aquesta zona. L’any 1962 s’establí com a parròquia i a finals dels anys 80 es va inaugurar el nou temple al costat de la primitiva ermita.

  1. Pont de Mühberg
    carrer Muhlberg, 67

Construït cap els anys 90, permet passar per sobre del buit deixat per les pedreres.

  1. Antiaeris
    carrer Marià Labèrnia 1

El cim del Turó de la Rovira està coronat per una plataforma d’antiaeris que formaven part de la defensa activa de la ciutat durant la guerra civil. Aquest lloc estava ocupat per una finca coneguda com “El Peñasco”. La construcció dels antiaeris es dugué a terme l’any 1938. Es col·locaren 4 canons i altre armament defensiu (bunkers).

  1. El barraquisme
    carrer Marià Labèrnia

De les aproximadament 100.000 persones que s’ubicaren en habitatges precaris, una part s’ubicaren en el Turó de la Rovira en tres enclaus; Ramon Casellas (l35), Francisco Alegre (306) i els “Cañones” (150). Aquest darrer grup, aprofità les construccions dels antiaeris.

El fenomen del barraquisme al barri s’erradicà definitivament el 1990.

L’any 1932 l’arqueòleg Josep Colomines inicià l’excavació d’un poblat ibèric de tipus laietà, al cim del Turó de la Rovira. Entre la construcció dels antiaeris i la de les cases han fet desaparèixer totes aquestes restes ibèriques.

Aquesta entrada s'ha publicat en cròniques i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Balconades de Barcelona. Tres turons.

  1. Milagros Peréz Pastor ha dit:

    la caminada fue bonita , y tu explicación perfecta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.