pels voltants del carrer Ample

Avui fa una setmana que varem tornar a Ciutat Vella per fer aquesta passejada per la part baixa del barri Gòtic, amb en Juan Rodrigo, de l’espai Fort Pienc, gran coneixedor d’històries, anècdotes i un grapat de llegendes, que s’encarrega d’anar explicant o potser millor hauria de dir narrant de forma divertida en el decurs de la caminada.

Podeu seguir l’itinerari de la caminada obrint el vincle de Google Maps. El recorregut total és d’uns 3,2 km per si algú es decideix fer-lo pel seu compte

En aquest aquest altre de Google + trobareu l’àlbum de les fotos fetes per Mercè Peiró, que comparteix, com sempre té per costum.

L’inici és a la plaça del Portal de la Pau, a la confluència de la Rambla i el passeig que porta els noms de Colom per un costat i de Josep Carner per l’altre, davant del moll de les Drassanes. El nom de la plaça ens recorda l’entrada a la murada del mar oberta el 19 de novembre de 1850 per donar pas a la ciutat des de l’embarcador. El projecte fou encarregat a Simó Ferré. I la pau es refereix a l’aconseguida l’any 1849 pel marquès del Duero, capità general, en la Segona Guerra Carlina.

Des d’aquí veiem el conegut monument dedicat al descobridor Cristòfor Colom. El monument, de 60 metres d’altura, va ser inaugurat amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, segons un projecte de Gaietà Buigas i l’estàtua de Rafael Atché. Resulta curiosa –per alguns inclús polèmica– la disposició de l’estàtua que hi ha al damunt amb el dit apuntant cap un lloc indefinit i desconegut dins del mar però que de cap manera pot representar el continent americà al qual arribà.

Als voltants de la gran plaça hi ha els edificis propers del que va ser Govern militar i el de la Comandància de marina; una mica més enllà les Reials Drassanes (d’estil gòtic del segle XIII), la Duana (de finals del segle XIX, projectat per Enric Sagnier) i el de l’Autoritat Portuària (de 1903 inicialment dedicat a estació marítima). Ja en el número 2 de la Rambla, veiem un vell edifici del segle XVII, catalogat com d’interès local, construït amb la finalitat inicial de foneria de canons, fins que Felip V va prohibir la fabricació de canons a Barcelona, i aleshores es va dedicar a fondre campanes; comprat per Manuel Girona a finals del segle XIX i convertit en seu del Banc de Barcelona fins als anys vint quan va fer fallida, passant a continuació per diversos usos i finalment farmàcia militar; actualment propietat de la Generalitat i pendent de decidir què fer-ne.

Anirem pujant per la Rambla, deixant per la part esquerra altres edificis que ja varem veure el dia 15 de maig de 2014 en la Passejada pel barri del Raval. Aquesta popular artèria barcelonina tenia diversos noms segons els trams: Santa Mònica, Caputxins, Sant Josep, Estudis, Flors, Canaletes.

Així doncs, davant la Font Wallace, tombem pel passatge de la Banca. Al fons veiem l’edifici del 1867 projectat per Elies Rogent i actualment seu del Museu de Cera i davant l’original cafè annex El Bosc de les Fades.

Sortim novament a La Rambla. Ens aturem davant el Palau Marc (Rambla 8), edifici del segle XVIII, construït com a vivenda de la família March de Reus, actualment seu del departament de Cultura de la Generalitat.

Passem pel davant el pla del Teatre, on hi ha el monument de Pere Falqués amb l’estàtua d’Agustí Querol, dedicats al dramaturg Frederic Soler que va utilitzar el pseudònim de Serafí Pitarra entre d’altres.

Continuem amunt pel davant de Hotel Cuatro Naciones (La Rambla 40), antic establiment pel qual varen passar nombrosos personatges tan diversos com Frédéric Chopin i la seva parella George Sand l’any 1837, o Buffalo Bill l’any 1889.

Més amunt girem a la dreta pel singular passatge Bacardí, obra de l’arquitecte Francesc Daniel Molina de l’any 1860, d’estil neoclàssic inspirat en el model francès. Tenim ocasió de gaudir de la seva galeria coberta i dels edificis que hi ha, per sortir a la plaça Reial. En un racó dels porxos veiem el lloc on Fructuós Canonge –prestigiós mag, de Montbrió del Camp– havia exercit com enllustrador de sabates i del qual es deia que oferia donar a provar el llustre que usava per indicar que era de bona qualitat.

Pel carrer Colom tornem a La Rambla fins al Pla de l’Os, recordant l’origen del nom degut segons la llegenda que els homes que s’esperaven allà per trobar feina tenien un ós a l’esquena.

Ens endinsem fins la meitat del carrer Cardenal Casañas. A la paret del número 4 s’hi conserva la placa en homenatge del Setmanari Cu-cut!, ubicat allà, que va patir l’assalt de militars espanyols el novembre de 1905.

Tornem cap al carrer de la Boqueria, passant pel davant del número 10, on es troba l’entrada al Jardí de la casa Ignacio Puig, que es pot visitar malgrat l’edifici està ocupat per un hotel.

Al carrer d’en Quintana número 5 hi ha Can Culleretes, datat del 1786 i considerat el restaurant més antic de Barcelona. Com que hi ha versions diverses sobre l’origen del nom, deixo el vincle perquè cadascú triï la que vulgui.

Continuem pel carrer del Vidre amb intenció de veure l’emblemàtic establiment, fundat el 1818, Herboristeria del Rei (Vidre 1), que trobem tancat amb indicació que només obren per la tarda; haurem de tornar si volem veure l’interior, que presideix una font de marbre coronada amb el bust de Carl Von Linné, naturalista suec creador de l’actual sistema de classificació de les plantes. Sembla que l’aspecte del bust seria l’origen del nom de l’antiga herboristeria. Per cert, sabeu que una part de la pel·lícula El Perfume va ser rodada aquí?.

A l’esquerra en el carrer de les Heures va haver el primer taller del diari La Vanguardia; una placa a la façana ho indica.

Tornem a entrar a la plaça Reial, urbanitzada l’any 1835, i al mig la Font de les Tres Gràcies, als costats de la qual hi ha dos fanals obra de Gaudí.

Passem per sota les seves voltes que conviden a passejar i ens recorden altres existents a Barcelona com els porxos d’en Xifré al pla de Palau o els de Fontseré al passeig de Picasso.

En l’edifici d’un racó de la plaça ens ve a la memòria Ocaña, perquè hi havia viscut i ara encara manté l’estudi el dibuixant Nazario.

Pel carrer del Vidre arribem al popular restaurant Los Caracoles (Escudellers 14). Més endavant anem pel carrer Nou de Sant Francesc fins el de Josep Pijoan per arribar al passatge de la Pau on al número 10 bis es troba la Fundació Enric Miralles.

Així tombem a l’esquerra pel carrer Josep Anselm Clavé per arribar a la Plaça del Duc de Medinaceli urbanitzada l’any 1844 per l’arquitecte Francesc Daniel Molina. En el número 3, cantonada al carrer Ample, va néixer Josep Anselm Clavé. A destacar, al mig de la plaça, el monument dedicat a l’almirall Galcerán Marquet, per ser de ferro colat, material usat per primera vegada a Barcelona per la fabricació d’elements decoratius de la via pública.

Ara pel carrer de la Mercè arribem a la plaça on es troba la basílica de la patrona de la ciutat, església del segle XVIII d’estil barroc.

Passem per alt la font de Neptú que hi ha davant l’edifici del Registre civil, doncs serà una de les fites de la caminada del vinent mes de febrer.

En la façana de l’església que dóna al carrer Ample veiem la que va ser porta de l’Església de Sant Miquel en la plaça del mateix nom.

Girem a l’esquerra pel carrer d’en Carabassa on s’han mantingut alguns patis i jardins i a més la curiositat d’uns ponts que travessen el carrer i uneixen propietats situades a un costat i l’altre.

A través del que ara és seu del Consorci per a la Normalització Lingüística sortim al carrer d’Avinyó núm. 52 on al dintell de la porta un rètol encara indica l’anterior dedicació com a Taller Escuela de Alfombras y Tapices.

Al número 56 està situat el Restaurant Pitarra. En aquest lloc va viure Frederic Soler “Pitarra” on el seu oncle matern hi tenia un taller de rellotgeria.

Girem a la dreta pel singular carrer Milans, que fa un gir inesperat, per formar un racó poc conegut en forma de placeta poligonal.

Tornem novament al carrer d’Avinyó perquè a la porta del número 56 ens expliquin que aquí hi va haver la coneguda a l’època com Ca la Mercè, un prostíbul en el qual es va inspirar Picasso per pintar la seva obra d’estil cubista Les demoiselles d’Avignon, en contra del que podria semblar que es refereix a la població francesa d’Avignon.

Una mica més amunt, al carrer Avinyó 27 hi té la seu la Gran Lògia Simbólica.

Pujarem fins la baixada de Sant Miquel per contemplar el Palau Centelles del segle XV (Baixada de S. Miquel 8). Actualment acull la seu del Consell Consultiu de la Generalitat.

Som ja a la plaça de Sant Miquel, l’espai on hi va haver l’església la porta de la qual hem vist adosada a la basílica de la Mercè. L’any 2012 es va inaugurar aquí un monument d’Antoni Llena en homenatge als castellers. Al costat contrari hi ha l’edifici annex de l’Ajuntament de Barcelona.

Pel carrers del Palau i dels Templers arribem al d’Ataülf on és situada l’antiga església de N. S. del Temple, inicialment pertanyent a l’Orde dels templers (c. Ataülf 4), i posteriorment capella del Palau Reial Menor, la única edificació que resta en peu d’aquest conjunt residencial.

Una mica més avall en el carrer Timó es veu el que es diu que era la porta del jardí del Palau de la Reina (Elionor de Sicília) Palau Reial Menor. Aquest jardí disposava en la seva època d’una col·lecció d’animals exòtics. Es diu que en el carrer de la Lleona, prop d’aquí, hi vivia el cuidador dels lleons.

Continuem i trobem el Restaurant Agut (Gignàs 16).
Es diu que el seu propietari anava a comprar habitualment al Mercat de la Boqueria; un dia va portar una flor a cada una de les parades que eren proveïdores i posteriorment es va treure la vida, qui sap quin va ser el motiu.

Rectificació segons dades aportades per Juan Rodrigo:
L’amo del restaurant Agut del carrer Gignàs tenia una filla que es va casar amb un farmacèutic del mateix carrer que es deia Ramon Cabau. És aquest Sr. Cabau el que funda el restaurant Agut d’Avinyó en un passatge del carrer d’Avinyó i es el Sr. Cabau el que es suicida a la Boqueria després d’haver tancat el restaurant.

Arribem al carrer Ample per contemplar el Palau Mornau, actualment Museu del Cannabis (Ample 35).

Girant cap a l’esquerra, a la paret de l’edifici del carrer de la Plata núm. 3 –a mode de graffiti– trobem reproduït el quadre Les demoiselles d’Avignon, de Picasso.

Estem ja al passeig de Colom núm. 11 on hi ha l’edifici Condeminas, del segle XIX, que té un interessant portal d’entrada.

Ens dirigim al passeig de Colom 2 on una placa ens indica que aquí va viure Miguel de Cervantes, autor de Don Quijote, entre d’altres obres.

Ens trobem en el punt final de la caminada.

Són tantes i tantes les històries que hem conegut que probablement més d’una m’haurà passat per alt, ja em perdonareu. Suggereixo aporteu algun comentari ajudant-me per solucionar-ho.