passejada pel barri del Raval

Aquesta caminada es va realitzar el dijous dia 15.
Feia de guia en Juan Rodrigo, acompanyat per Milagros Pérez, de l’espai Fort Pienc.

Introducció

El barri està limitat per aquests carrers: Rambla, Pelai, Ronda de Sant Antoni, Ronda de Sant Pau, avinguda del Paral·lel.

Abans del segle XIV el barri del Raval era només un camp obert amb terres cultivades que abastaven la ciutat de Barcelona. A la Barcelona romana hi havia camins veïnals que van dibuixar el contorn que el barri va tenir més endavant.

El monestir de Sant Pau del Camp va ser el primer nucli important del Raval, anterior al segle X, al voltant del qual hi va haver un petita vila medieval vinculada al monestir. El creixement de Barcelona va configurar el Raval a l’espai que pren forma de diamant entre el segon cinturó de muralles (Jaume I l’any 1268, la Rambla) i el tercer i darrer cinturó (Pere el Cerimoniós, 1348, les rondes i l’avinguda del Paral·lel).

+ informació

En la caminada pel Barri Gòtic varem tenir ocasió de veure la primera muralla que envoltava la ciutat romana de Barcino. En aquesta tindrem ocasió de contemplar part de la tercera muralla.

Itinerari de la caminada

Podeu seguir el recorregut a través del següent vincle de Google Maps.JardinsBaluard

  1. Portal de Santa Madrona.
    (Av. del Paral·lel).

Jardins del Baluard.

BaluardEl Raval estava situat als marges dels caminis principals: el Portal dels Tallers, per on els pagesos entraven les mercaderies a Barcelona; el Portal de Sant Antoni, l’accés més important de la ciutat, i el de Santa Madrona, al costat de les Drassanes, l’únic que es conserva.

El Baluard de Santa Madrona es va construir entre el 1775 i el 1776 per reforçar les defenses de la ciutat i de les Drassanes Reials contigües. Es tractava d’un emplaçament naval tant militar com comercial.

Per accedir cal pujar a la part superior de la muralla; hi podem accedir gràcies a la gestió feta des del districte de l’Eixample. En aquest lloc es situava l’artilleria que guanyava efectivitat en estar en posició més elevada. Adossada a una paret trobarem la imatge de Santa Madrona.

  1. FontWallaceFont Wallace.
    (La Rambla, davant el passatge de la Banca).

Font de ferro colat amb quatre cariàtides femenines, cobertes amb un lleuger drapejat, que sostenen una cúpula amb quatre peixos.

Aquesta font va ser dissenyada el 1872 per l’escultor francès Charles A. Lebourg per encàrrec del filantrop milionari anglès Sir Richard Wallace, que volia una font que simbolitzés la fraternitat universal dels homes. Wallace va encarregar-ne centenars de còpies, que va anar regalant a les principals ciutats. A Barcelona, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, n’hi van tocar dotze, de les quals només en queden dues d’originals en llocs visibles, una aquesta de la Rambla, davant del Museu de Cera, i l’altra a Gran Via de les Corts Catalanes – passeig de Gràcia.

  1. Convent de Santa Mónica.
    (La Rambla 7-9)

Després del concili de Trent, a mitjan segle XVI, van començar a establir-se a Barcelona diversos convents, un dels quals fou els dels agustins descalços o de Santa Mònica, edificat el 1636. De l’antic convent només en resta una part de les dependències dels monjos, amb un claustre molt auster d’estil clàssic. La resta va resultar molt malmesa l’any 1936 i es va enderrocar després de la guerra. La reforma de Piñón i Viaplana es caracteritzà per la notable rampa d’accés, amb làmines de fusta sobre una estructura d’acer, actualment convertida en la terrassa d’un restaurant. Dels mateixos autors és l’església veïna, d’estructura cúbica, amb una gran rosassa.

Des de l’any 1987 ocupa el centre d’art Santa Mònica.

  1. Teatre Principal.
    (La Rambla 27)

Antigament s’anomenava Teatre de la Santa Creu. És el més antic de Barcelona i entre els més antics d’Espanya. Funcionà des de la segona meitat del segle XVI fins al 2006, essent novament obert el 2013. Entre 1919 i 1986, va funcionar sobretot com a cinema. De 1872 a 1906, al local de la planta superior s’instal·là la seu de l’Ateneu Barcelonès.

  1. PalauGuellPalau Güell.
    (carrer Nou de la Rambla 3-5)

És un dels primers encàrrecs importants que va rebre Gaudí a l’inici de la seva carrera. Eusebi Güell (industrial, polític i mecenes) va voler que Gaudí li construís aquest peculiar palau urbà.

Magnífic exemple de l’arquitectura domèstica en el context del modernisme. Fou l’habitatge de la família Güell i López fins que es traslladà al Parc Güell.

  1. Gran Teatre del Liceu.
    (La Rambla 51-59)

Es va inaugurar el 4 d’abril de 1847, tot i que la seva història comença el 1837. Va ser, pel seu aforament, el teatre d’òpera més gran d’Europa durant els seus primers cent anys.

Ocupa el solar deixat per un antic convent dels Trinitaris Descalços.

A diferència d’altres ciutats europees, on la monarquia es feia càrrec de la construcció i manteniment dels teatres d’òpera, a Barcelona la construcció del Gran Teatre del Liceu es va fer mitjançant les aportacions d’accionistes particulars, segons una estructura de societat mercantil. A més, la reina Isabel II, malgrat que se li va demanar ajut, no va contribuir a la construcció. Aquests fets van condicionar fins i tot l’estructura del nou edifici, mancat, per exemple de llotja reial.

Fins a la construcció de l’Òpera de la Bastilla de París, era el teatre més gran d’Europa. La construcció inicial va costar 338.029 duros, xifra poc elevada en aquell moment, i el finançament aniria a càrrec de diferents personatges que adquirien d’aquesta manera una llotja en propietat. Fou així com el Liceu esdevenia no pas un teatre reial sinó un teatre de la burgesia.

El 9 d’abril del 1861, les flames destruïen el teatre per primer cop. A les imatges que es conserven d’aquell primer incendi es veu exactament el mateix esquelet que es va poder observar en el segon incendi de 1994. Això vol dir que es va reconstruir amb el mateix sistema de l’any 1847 i aprofitant l’estructura que havia quedat. Les institucions públiques van acordar unànimement que el teatre seria reconstruït al mateix lloc on era i tal com era, però amb totes les millores necessàries. Per fer possible la reconstrucció del Liceu, es va crear la Fundació del Gran Teatre del Liceu, i la Societat del Gran Teatre del Liceu va cedir la propietat del teatre a les administracions públiques: el teatre va ser, finalment de titularitat pública malgrat l’oposició d’un reduït sector de propietaris.

  1. HotelEspañaHotel España.
    (carrer de Sant Pau 9-11)

Considerat una petita joia del modernisme català, va obrir les portes el 1859 amb el nom de Fonda España i més endavant va ser reformat per l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, al principi del segle XX, amb la col·laboració d’Eusebi Arnau i Ramon Casas.

El projecte de rehabilitació a què es va sotmetre l’hotel el 2010 ha fet recobrar l’esperit que va concebre Domènech i Montaner. S’han recuperat els espais modernistes tal com es van projectar de bon principi i, alhora, s’ha dotat l’hotel de les darreres tecnologies i de disseny i confort.

  1. Església de Sant Agustí Nou.
    (Pl. de Sant Agustí 2)

Popularment coneguda com a “Catedral dels Pobres”. És un temple d’una sola nau, molt àmplia, amb capelles laterals, coberta amb volta de canó amb llunetes i creuer amb cúpula. La façana incabada és obra de Pere Costa.

Després de la desfeta de 1714, la construcció de la Ciutadella va obligar els Agustins a deixar el seu convent, al barri de la Ribera, per traslladar-se a aquest nou indret on, a partir de 1728 es van iniciar les obres del nou convent. Amb la desamortització van desaparèixer els diversos edificis conventuals, entre ells el claustre, i només ens ha arribat l’església, convertida en parroquial. És un temple d’una sola nau, molt àmplia, amb capelles laterals, coberta amb volta de canó amb llunetes i creuer amb cúpula. La capçalera, que forma un semicercle de columnes corínties, és del segle XIX. La façana, inacabada, va ser projectada per Pere Costa el 1735. Només es va fer la part baixa, amb un atri d’arcades de mig punt amb pilastres jòniques. Al bell mig, l’escut borbònic.

Va ser la seu de l’Assemblea de Catalunya, constituïda entre els anys 1971 i 1977 com a plataforma antifranquista en l’època pre-democràtica.

  1. Teatre Romea.
    (carrer de l’Hospital 51)

Va ser construït el 1863 ocupant el solar on hi havia hagut el convent de Sant Agustí Nou. Reformat el 1913 per un arquitecte desconegut, compta amb platea i dos pisos, i una capacitat de 1.500 espectadors. S’hi van fer remodelacions parcials el 1943 i 1964, aquesta del vestíbul i la planta baixa.

Des d’un principi va esdevenir el local més important de teatre en català i només de 1939 a 1945 (en temps de la dictadura de Franco) es van deixar de representar obres en aquesta llengua. Hi han actuat totes les generacions d’actors catalans des d’Enric Borràs, Iscle Soler, Lleó Fontova, Maria Morera i Margarida Xirgu a Joan Capri i Josep Maria Pou. De 1981 a 1998 va ser gestionat per la Generalitat com a seu del Centre Dramàtic de Catalunya i actualment de titularitat privada.

  1. El Transwaal.
    (carrer de l’Hospital 67)

Quan encara no existia la confecció industrial en sèrie d’avui en dia, i els sastres i modistes eren les úniques persones amb coneixements i habilitats per vestir a la població, es va inaugurar aquest establiment que amb el temps s’ha convertit en pas per a molts professionals de tots els rams, destacant el de l’hostaleria.

El negoci va ser fundat per Gabriel Gatius en 1888, que va donar al seu establiment el nom de la batalla que a finals del sigle XIX enfrontava, en el sud d’Àfrica, als soldats boers amb les tropes angleses, i que va finalitzar amb la victòria d’aquestes últimes. L’aspecte actual de la botiga ha continuat conservant l’encant d’aquell antic comerç. Els mostradors de fusta són encara els mateixos i de les parets pengen fotografies de la botiga a principis de segle i làmines de la moda de les diferents èpoques que ha viscut el local.

  1. Hospital de la Santa Creu.
    (carrer de l’Hospital 56)

Entre 1401 i 1926, va ser l’hospital general de la ciutat de Barcelona, instal·lat en un edifici gòtic del segle XV. Es va crear amb la finalitat de reunir en un sol edifici els sis diferents hospitals que hi havia a la ciutat.

Va ser aquí on va morir Antoni Gaudí, el 10 de juny de 1926 en ser atropellat per un tramvia tres dies abans.

Escola Massana

És el centre municipal d’arts visuals, arts aplicades i disseny de la ciutat de Barcelona. Va ser fundada el 1929 gràcies al llegat del filantrop barceloní Agustí Massana i Pujol, que va donar a l’Ajuntament de Barcelona una important biblioteca especialitzada en indumentària, una dotació per a un premi de recerca sobre indumentària i 500.000 pessetes per a la constitució d’una escola d’art.

Ofereix tres nivells d’ensenyament: batxillerat artístic i cicles formatius de grau superior, un grau universitari en arts i disseny, i formació contínua (cursos de formació no reglada, tant d’iniciació com d’especialització, reconeguts pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, així com cursos d’especialització de la UAB.

Acadèmia de Farmàcia

El 16 de maig de 1955, l’Ajuntament de Barcelona cedí el local (amb els objectes conservats) del que fou la botiga o despatx del farmacèutic de l’antiga farmàcia de l’Hospital de la Santa Creu per seu de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, i el 5 de novembre també del mateix any la Diputació Provincial de Barcelona feu cessió del local adjacent, també dependències de l’antiga farmàcia, per a saló de sessions, biblioteca i oficines.

Es conserva amb gran cura, tant l’espai com el mobiliari i recipients de la part més noble de l’antiga apotecaria, la “farmàcia”, com es diu normalment, i que és l’estança que fou el despatx del farmacèutic, presidida pel gran finestral que dóna al pati, amb la gran reixa d’estil renaixentista que data del 1696. A la part inferior d’aquest reixa s’hi troba una obertura dissenyada per facilitar el lliurament dels medicaments als qui els distribuïen a les diferents dependències del centre hospitalari.

Biblioteca de Catalunya

Va ser creada l’any 1907 com a biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans. Fou oberta al públic el 1914, en temps de la Mancomunitat de Catalunya en la seva seu al Palau de la Generalitat.

Des de l’any 1981 esdevé biblioteca nacional de Catalunya, segons la Llei de Biblioteques aprovada pel Parlament, i com a tal assumeix la recepció, la conservació i la difusió del Dipòsit Legal de Catalunya. Acull fons originals de diversos autors. Disposa de 1.500 metres lineals de prestatgeria de lliure accés, amb 20.000 volums, i 49.000 metres més de dipòsit, i uns 3 milions de documents. Ocupa una superfície total de 8.820 m2.

  1. Rambla del Raval.

És un espai de creació relativament recent. Fou creada a partir del Pla Central del Raval de Ciutat Vella.

En l’espai que ha quedat lliure havia habitatges. A un costat el carrer de Sant Jeroni i a l’altre el de la Cadena, que queden integrats en el nou espai.

  1. Església de Sant Llàtzer.
    (placeta de Martina Castells)

Capella romànica que havia format part d’un hospital de leprosos situat en aquest lloc entre els segles XII i XV. L’església, de cap a finals del segle XII i que segons alguns documents posteriors podria ser de l’època del bisbe Guillem de Torroja (1144-1171) és d’una sola nau amb capçalera semicircular. La volta de canó que es veu actualment no és l’original, que fou substituïda a principis del segle XVIII pel mal estat en què es trobava, i a la mateixa època s’hi afegí una capella quadrada al costat sud (donant al carrer de l’Hospital). El 1913 fou dessacralitzada i se li donà un ús civil que la malmeté força fins que fou recuperada per l’ajuntament i la diputació als anys 80 del segle XX.

  1. PedroPlaça del Pedró.

Aquí confluïen els camins que, venint de Montjuïc i del Llobregat, duien a la ciutat, l’un cap a la Porta ferrissa (carrer del Carme) i l’altre cap a la porta de la Boqueria (carrer Hospital). Ara és un conjunt heterogeni d’edificis de diferent època, la major part del segle XIX. D’entre ells cal assenyalar el del número 1, amb decoració de terracota segons la moda romàntica. Menció especial mereix l’antic Hospital del Carme (número 9), que conserva un balcó amb llinda de pedra on hi ha un escut i la data de 1703. Els caparrons esculpits a banda i banda, de tradició gòtica, poden provenir d’una finestra anterior, potser del segle XVI.

Segons la tradició, la plaça del Pedró és l’indret on hauria tingut lloc el martiri de Santa Eulàlia. El nom de la plaça prové del fet que acollia el pedró en el qual es va sostenir la creu en record de la crucifixió de l’antiga patrona de Barcelona, esdevinguda el 12 de febrer de l’any 303.

  1. Palau Gònima.
    (carrer del Carme 106)

Vivenda familiar feta construir per Erasme de Gònima i Pasarell, industrial tèxtil just a tocar de la fàbrica i colònia obrera on s’estampaven indianes. Aquest palauet, edifici catalogat, Patrimoni el descriu com “un edifici de planta baixa i tres pisos, de caràcter noble, amb una façana classicista i sòbria, on s’utilitzen les llindes i brancals de pedra. A la gran sala amb volta escarsera hi trobem pintures murals de Marià Illa, realitzades el 1797, amb representacions bíbliques”. L’autoria d’aquests frescos, però, ha estat durant anys en litigi, ja que es creia erròniament que eren del gran mestre francès del mural Josep Bernat Flaugier, pel fet que també li havia encarregat algunes pintures sobre tela.

De l’edifici cal esmentar també dues coses importants: la primera la trobem al pati d’entrada, on una placa honorífica ens recorda la visita que els reis Carles IV i Maria Lluïsa feren a la seva fàbrica d’indianes a la tardor de 1802. La segona, que Gònima féu construir la primera torre amb rellotge i campanes de caràcter civil, no religiosa, de Barcelona. Les relacions amb el rei foren fluïdes. Gònima es va ennoblir l’any 1791 en poder comprar el títol i l’escut d’armes per ser un fabricant de referència. En pagà més de 50.000 rals, una xifra considerable llavors.

  1. Escola Milà i Fontanals. IES Miquel Taradell.
    (c/ del Carme 46-48)

Tot i que la construcció d’aquest grup escolar, obra de Josep Goday i Casals, s’inicià el 1921, no va ser inaugurat fins al 1931, a causa de la interrupció que suposà la dictadura de Primo de Rivera. Inicialment es tractava de dues escoles distintes, la Milà i Fontanals, de nens, i la Lluïsa Cura, de nenes, encabides en un edifici únic amb dues parts clarament diferenciades però amb accessos, sala d’actes i altres serveis comuns. L’edifici, amb planta semi-subterrània, tres pisos i golfes amb cobertes en pendent, s’organitza al voltant d’un pati central que no és visible des del carrer. Les façanes, amb fileres de finestres, mostren abundant decoració aplacada de terra cuita. Del mateix material són els gerros i les estàtues que coronen cornises, teulades i frontons.

Edificis similars del mateix autor els trobem a l’avinguda Diagonal 269-275 (Ramon Llull), Via Laietana 11 (Àngel Baixeras), i al Pg. Lluís Companys 18-22 (Pere Vila).

  1. Hospital de la Santa Creu.
    (entrada carrer del Carme 47)

Acadèmia de Medicina

Fou creada l’any 1770 amb el nom d’Academia Mèdico Pràctica. El 1785 rebé el títol de Reial. Des de la primera Acadèmia hi hagué algunes variacions en el nom. El més clàssic ha estat el de Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Té la seu a l’edifici que fou antigament la seu del “Real Colegio de Cirugía de Barcelona” (1760 – 1843) i deprés de la Facultat de Medicina (1843 – 1906), abans del seu trasllat al carrer de Casanova. En aquest temps l’Acadèmia va tenir diferentes ubicacions, la més continuada en una casa del carrer dels Banys Nous, que havia estat procura del monestir de Scala Dei a Barcelona, des del 1835 a 1929.

L’any 1929 va passar a la seu actual, que és una de les peces més importants de l’arquitectura neoclàssica a Barcelona; cal valorar principalment l’amfiteatre anatòmic, de bellesa excepcional. L’arquitecte responsable fou Ventura Rodríguez i es va bastir en poc temps. Es destinava a la formació de cirurgians per l’exèrcit i si en sobraven es podien dedicar a l’assistència de la població civil, com de fet es produí.

L’any 1843 el Col·legi de Cirurgia es va transformar en “Facultat de Ciències Mèdiques” i durant dos anys reuní també l’ensenyament de farmàcia que de seguida es va separar. L’edifici de la facultat s’havia pensat per cinquanta alumnes i arribà a tenir-ne més de mil. Es va quedar petit i tant la facultat com l’hospital van canviar d’ubicació.

Els vells edificis van modificar el seu destí. El primer que fou abandonat fou el Col·legi de Cirurgia, que no era de propietat municipal sinó de l’administració. Durant un temps fou Escola de Magisteri i més tard fou cedit a la Reial Acadèmia de Medicina com a nova seu. La cessió per part del govern a l’Acadèmia es feu en un acte solemne presidit pel rei Alfonso XIII, amb assistència del president del govern, el 4 d’octubre de 1929.

Institut d’Estudis Catalans

Ubicat en el mateix recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu, en l’edifici que havia sigut Casa de Convalescència.

Fundat el 1907 per l’aleshores president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, l’Institut d’Estudis Catalans va ser el primer centre públic de recerca de Catalunya i va esdevenir una peça clau en els anys de la Mancomunitat de Catalunya: amb l’objectiu de cohesionar la comunitat científica catalana i d’aconseguir-ne el reconeixement internacional, a partir del 1914 va promoure i tutelar un conjunt de laboratoris i serveis científics que van ser cabdals per al desenvolupament del país.

  1. Casa de la Caritat.
    (carrer Montalegre 5-9)

Antiga institució de beneficència fundada el 1802 a Barcelona, que actualment alberga un complex cultural. Instal·lada a l’antic convent de monges augustines de Montalegre. Inicialment se sostenia amb rifes, almoines, balls de societat, fabricació de cotó, entre altres activitats diverses. El 1853 passà definitivament a dependre de la diputació provincial de Barcelona, a excepció del període de la Generalitat republicana (1932-36), en què s’anomenà Casa d’Assistència President Macià. L’any 1957 fou traslladada a les instal·lacions de les Llars Mundet, a la vall d’Hebron. Des d’aleshores les seves dependències han acollit diferents serveis municipals fins a la creació dels actuals equipaments culturals: el Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la diputació (1987), el CCCB Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (1994), el MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1995) i la facultat de ciències de la comunicació de la Universitat Ramon Llull (1996).

Mural de Keith Haring.

En un mur que connecta la plaça Joan Coromines amb el carrer de Ferlandina, el 27 de febrer de 2014 es va reinstal·lar aquest gran mural reproduint el que l’artista nord-americà Keith Haring havia pintat originàriament l’any 1989 en la paret d’un edifici ara desaparegut en la plaça Salvador Seguí. L’artista ja sabia llavors que era portador del virus de la sida i era molt actiu en les iniciatives contra la malaltia, motiu pel qual va acceptar la proposta de fer una obra a Barcelona, que, inicialment, estava pensada per a tenir una vida efímera.

El mural, que porta el lema “Todos juntos podemos parar el sida” ha estat recuperat gràcies a una iniciativa impulsada per Raval Cultural juntament amb el MACBA, en commemoració de la celebració del 25è aniversari de la realització de l’obra original.

Pati Manning.

És un claustre pertanyent a l’antic seminari conciliar dels segles XVII i XVIII. Va rebre aquest nom, en honor de Robert Manning, un dels benefactors de la Casa de la Caritat. Actualment el claustre i els edificis que l’envolten pertanyen al Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona.

Té dos pisos, l’inferior amb grans arcs escarsers sobre columnes toscanes, i el superior amb arcs de mig punt més petits, bastit l’any 1743. Hi destaquen el conjunt d’esgrafiats i els arrambadors ceràmics. Prop de l’entrada hi ha una escultura de Joan Serra, del 1879, dedicada a la Caritat.

En aquest pati hi ha un accés a l’església de Santa Maria de Montalegre (entrada principal pel carrer Valldonzella 13), l’atenció pastoral de la qual actualment està encomenada a sacerdots de la Prelatura de l’Opus Dei.

  1. Casa de Misericòrdia.
    (carrer d’Elisabets 8-10)

Institució de beneficència destinada a acollir noies, dependent de la ciutat i del bisbat de Barcelona.

Estigué a cura de les germanes terciàries de Sant Francesc o germanes de la Misericòrdia (1600), orde fundat expressament pel canonge Pere Roig i Morell (actualment, de les filles de la caritat). Des del 1684 acollí només noies (els homes i els nois passaren al col·legi episcopal de Sant Rafael). El 1849 fou confirmat el caràcter ciutadà de la institució contra l’intent de refondre-la amb la Casa Provincial de Caritat.

  1. Convent del Bonsuccés.
    (Plaça del Bonsuccés)

On ara hi ha el Consell del Districte de Ciutat Vella va haver un convent dels servites construït entre el 1626 i el 1635 d’estil barroc. Ocupava l’espai que va del carrer Ramalleres fins al de les Sitges. Va ser abandonat per la desamortització de 1835 i després de ser utilitzat com a caserna va ser definitivament enderrocat el 1945. Actualment, només en resta un cos d’edifici de cinc plantes coronat amb una galeria d’arcs de mig punt que és la seu del Consell del Districte de Ciutat Vella (des de 1952 seu del Districte 5è. Un element arquitectònic interessant és la porta obra del mallorquí Miquel Perelló del 1690, que dóna a la plaça de Bonsuccés.

  1. Acadèmia de Ciències i Arts.
    (La Rambla 115)

Es constituí el 18 de gener de 1764 com a societat literària privada sota el nom de Conferencia Physycomatemática Experimental i, en virtut de la “Real Cédula” del 17 de desembre de 1765, passà a Real Conferencia Física com a cos públic consultiu del rei per als assumptes del Principat de Catalunya. Per efecte de la “Real Cédula” del 14 d’octubre de 1770 canviaria el seu títol pel de Real Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona fins que la “Real Orden” del 7 de desembre de 1887 determinà el nom actual.

Té la seva seu a Barcelona, en l’edifici obra de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà, inaugurat l’any 1894. Forma part del patrimoni de l’Acadèmia l’Observatori Fabra, obra també de Domènech i Estapà, donat per Camil Fabra, Marquès d’Alella. L’Observatori ha funcionat sense interrupció des de la seva inauguració el 1904. Completen el patrimoni de l’Acadèmia la Biblioteca, l’Arxiu, la col·lecció de rellotges, l’equipament funcional astronòmic, meteorològic, sismològic i de rellotgeria així com també la instal·lació sismològica de Fontmartina al Montseny, en un terreny de la Diputació de Barcelona. El Telescopi Fabra-ROA al Montsec (TFRM) és un projecte conjunt entre l’Observatori Fabra i el “Real Instituto y Observatorio de la Armada en San Fernando” a Cadis.

L’Arxiu i la Biblioteca de l’Acadèmia comprenen un fons documental de quasi tres segles de gran valor històric. La Biblioteca, amb més de cent mil volums, és una de les més importants de l’estat en fons científics de la segona meitat del segle XVIII.

  1. Font de Canaletes.
    (La Rambla 133)

El 1888, amb motiu de l’Exposició Universal, l’Ajuntament de Barcelona va acordar la construcció de diverses fonts fanal per situar-les en diversos punts de la ciutat. Una va ser adjudicada a la rambla de Canaletes i va substituir les dues fonts del 1863. L’autor d’aquest projecte va ser l’arquitecte municipal Pere Falqués.

Actualment podem trobar fonts públiques del tipus Canaletes en diversos indrets de Barcelona, però la més emblemàtica és la que està situada a la Rambla. Aquesta font és un punt de referència, de trobada, de celebració d’esdeveniments a la ciutat.

El nom de Canaletes es remunta al segle XIV, en referència als canals que portaven aigua des de Collserola fins la ciutat. Més tard, quan el segle XVIII s’aixecaren en aquest indret els Estudis Generals, es va aprofitar aquest brollador per fer-hi una font.

Canaletes també és famosa per ser el lloc on es reuneix l’afició «culer» per celebrar els èxits del Futbol Club Barcelona. El motiu ve de què als anys 30, per conèixer els resultats dels equips catalans, els aficionats al futbol anaven a la redacció del diari La Rambla per llegir els resultats que estaven en una pissarra davant de la font.

Segons la dita popular: Si beveu aigua de la font de Canaletes, sempre més sereu uns enamorats de Barcelona, i per lluny que us n’aneu, tornareu sempre.

Aquesta entrada s'ha publicat en cròniques i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.