apropament a Nou Barris

Era la passada setmana, quan al districte celebraven la Festa Major, una cinquantena de caminaires de l’Eixample passejaven per carrers, places i parcs d’aquesta zona nord de Barcelona, generalment tan desconeguda per gran part de la ciutadania. Feien de guies en Jordi Jiménez i en Ramon Bertran, ambdós de l’espai Esquerra de l’Eixample. La programació de la Festa Major es constata per la presència d’alguns cartells vistos pel carrer.

Sembla discordant que el districte limiti a nou el nombre de barris si actualment en té tretze. Aquesta curiositat de seguida queda desvetllada sabent que l’origen del nom del districte prové del mateix que tenia la revista editada per la primera associació de veïns constituïda en aquella zona.

Aquesta caminada es pot considerar una novetat. És la primera vegada que s’inclou la localització visitada dintre del programa de caminades i senderisme del Districte de l’Eixample. Donada l’extensió i el nombre de barris potser podria ser motiu per programar-ne més endavant una segona edició, és una idea a estudiar que aquí queda per posteriors temporades.

Som en plena primavera i sembla que el bon temps està millorant aquests darrers dies amb tendència de temperatures a l’alça, com el de la jornada, que es presenta agradablement assolellada.

El relat de la caminada està fet a partir del text preparat pels guies de l’activitat, que va ser repartit als assistents a l’inici, en el punt de trobada, a la sortida de l’estació de metro Vilapicina.

A partir dels tres primers punts del recorregut situats a Horta, la caminada transcorre pels barris del Turó de la Peira, Can Peguera, la Guineueta i Porta.


Introducció

Nou Barris és un districte situat a l’extrem nord de la ciutat, entre la serra de Collserola i el districte de Sant Andreu. Limita al sud amb Horta-Guinardó i a l’oest amb la serra de Collserola. En total el districte té més de 800 ha, on viuen unes 168.000 persones.

El que és conegut com a Nou Barris són en realitat tretze, a saber:

  • Vilapicina. És el barri més meridional. Es va bastir al voltant de l’església de Santa Eulàlia i es va ajuntar amb la Torre Llobeta després de la guerra civil.
  • Can Peguera. Situat al peu del vessant nord del Turó de la Peira; el nom prové de la fabricació de la pega que es feia a partir de les pinedes.
  • Canyelles. Construït el 1974, és el darrer polígon d’habitatges aixecat al districte durant l’etapa pre-democràtica.
  • Ciutat Meridiana. És un dels exemples més clars de l’urbanisme especulatiu pre-democràtic i constitueix una agressió ecològica a la serra de Collserola.
  • Turó de la Peira. El barri es disposa entorn del turó que li dona nom i que l’encercla gairebé completament. A la part alta del barri hi ha el parc urbà que data de 1936.
  • Porta. Nascut de la pressió demogràfica de final del segle XIX, està separat de Sant Andreu per l’avinguda de la Meridiana.
  • Torre Baró. El nom prové de dues antigues torres construïdes per la família Pinós als segles XVII i XVIII, ja desaparegudes.
  • Vallbona. Formava part originàriament del terme de Sant Andreu. Actualment separa els termes de Barcelona i Montcada i manté un cert tarannà de poble.
  • Verdun. Situat a la part central del districte, és un barri en forma de triangle completament urbanitzat i constituït bàsicament per dues grans promocions d’habitatges.
  • La Guineueta. Està formada pel polígon de la Guineueta a la part nord i pels polígons d’habitatges de Barcinova i Calinova, construïts durant els anys setanta.
  • La Prosperitat. Va sorgir pràcticament del no-res durant les dècades dels anys vint i trenta del segle XX, fruit del procés d’expansió poblacional de la ciutat.
  • Trinitat Nova. Sorgit durant els anys cinquanta, té la típica configuració en blocs envoltats d’espais enjardinats, compensant les reduïdes dimensions dels habitatges.
  • Les Roquetes. Es troba en una zona de forts pendents. Aquí la important immigració dels anys cinquanta va construir les seves pròpies cases.

Itinerari

  1. Plaça de Castelao.

Alfonso Daniel Rodríguez Castelao, va néixer a Rianxo (A Coruña) el 29 de gener de 1886 i morí a Buenos Aires el 7 de gener de 1950. Narrador, assagista, dramaturg, dibuixant i polític espanyol. Considerat un dels pares del nacionalisme gallec Castelao arribaria a ser la figura més important de la cultura gallega del segle XX.

  1. Plaça de Bacardí.

Alexandre de Bacardí era polític i escriptor. Va iniciar la urbanització d’aquesta zona el 1870 quan Horta encara era un nucli poc poblat i molt dispers que començava a atraure gent benestant desitjosa de “plantar-hi” les seves torretes d’estiueig. Tenia una sèrie de terrenys que va ampliar comprant la finca Can Miralles l’abril de 1867. La finca era suficientment gran com per a procedir a la seva parcel·lació i urbanització. Els carrers eren part del terreny de la seva propietat i els va cedir al municipi. Evidentment no va ser cap acte altruista, simplement no li aportaven cap benefici i s’havien de mantenir.

  1. Plaça de Santes Creus.

Va ser la plaça major de Sant Joan d’Horta. Hi havia la casa del Comú de la Vila on avui hi ha els serveis socials municipals. La font de la plaça és una rèplica de la de Canaletes. Va ser un regal de l’Ajuntament de Barcelona a la vila d’Horta en ocasió de la seva annexió el 1904.

  1. Parc del Turó de la Peira.

És un parc per a passejar a través dels amplis camins que el recorren en un itinerari que té com a objectiu principal arribar al cim.

S’estén sobre una superfície de 7,71 hectàrees, que formaven part d’una antiga pedrera, propietat de la marquesa de Castellbell.

La gran pineda, formada per pins blancs i pinyoners, inunda tot el parc, però es concentra preferent en el vessant nord. La seva altura i situació privilegiades el converteixen en l’únic parc de Barcelona amb vistes sobre Collserola i el mar. És un oasi amb una gran varietat vegetal que destaca pel seu verd i contrasta amb els edificis que l’envolten.

  1. Can Peguera.

És un barri situat entre el Turó de la Peira i la Guineueta, conegut familiarment com les cases barates. Els seus particulars habitatges -les cases barates de Ramon Albó- construïdes el 1929, van ser destinades a la població obrera procedent del creixement urbanístic de Barcelona i dels desnonats de Montjuïc per l’Exposició Universal de 1929.

Són cases petites d’una sola planta molt senzilles que fan de Can Peguera un dels barris més pintorescos de Nou Barris. A Can Peguera hi ha 650 cases i conformen un dels quatre grups de cases barates de Barcelona.

  1. Antic Institut Mental de la Santa Creu

Projectat el 1859 per l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet, la seva inauguració l’any 1888 marcà una empremta notable dins el paisatge, tant per les seves dimensions (600 m de longitud i 240 m d’amplada), com pel seu auster neoclassicisme i la seva tipologia.

Originàriament l’edificació estava formada per un cos central, on s’ubicaven els serveis generals i l’administració i dues sales laterals acabades en forma d’hemicicle, amb cinc pavellons perpendiculars a cadascuna d’elles, que conformaven diversos patis interiors. Actualment, el conjunt ha quedat del tot desfigurat per la desaparició dels hemicicles de pràcticament la totalitat de l’ala est i per la construcció de l’edifici anomenat Fòrum Nord, que ha seccionat l’ala oest.

En el Cercador de Patrimoni Arquitectònic trobem la referència; també descripció amb més detalls a la Viquipèdia.

Ideat com un departament de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, la construcció es va iniciar el 1886 i no va acabar fins al 1915.

Estava envoltat d’una finca d’unes 120 ha i el complex estava format per dotze pavellons aïllats i disposats perpendicularment amb dues crugies paral·leles, que tenien a ambdós extrems uns hemicicles per a tractament dels malats amb més dificultats. En total tenia una capacitat per a vuit-cents usuaris.

  1. Biblioteca Nou Barris.

És una de les biblioteques més grans de la ciutat. Ocupa una part de l’antic Institut Mental.

  1. Seu del Districte.

La seu del districte de Nou Barris ocupa una altre part important, juntament amb altres dependències municipals.

  1. Font monumental.

Situada al Pla de las Madres de la Plaza de Mayo, trobem aquesta font artística on, als seus peus, podem llegir les plaques dedicades a la perseverança de les mares de les persones desaparegudes durant la dictadura argentina.

També una placa commemorativa just al lloc on va ser assassinat Josep Lluís Facerias, militant llibertari mort en aquest indret.

  1. Parc Central de Nou Barris.

El terreny que ocupa aquest gran parc correspon en bona part als jardins de l’antic Institut Mental. Repartits en patis interiors fins un total de setze enjardinats que ajudaven a crear un ambient de tranquil·litat. És el segon espai verd de la ciutat en superfície.

  1. Brolladors

L’altra singularitat d’aquest parc son els brolladors. L’aigua és la raó de ser d’aquest extens terreny que no ha oblidat que per aquí passava una de les conduccions d’abastament més importants de la ciutat.

  1. Antic aqüeducte.

Aquest pont, situat al parc central, formava part de l’aqüeducte de Dosrius. Una enorme infraestructura hidràulica de més de 50 km que anava de la riera d’Argentona al municipi de Dosrius, al Maresme, fins a Gràcia i creuava l’actual districte de Nou Barris.

  1. Plaça de la República.

El  1932 s’organitzà un concurs públic que va guanyar Josep Viladomat, amb una imatge de la República en forma de nu femení amb gorra frígia, amb el braç alçat i portant un ram de llorer, que fou elaborada el 1934 en bronze. S’integrava aleshores en un conjunt amb l’obelisc i un medalló situat a la plaça coneguda popularment com del Cinc d’Oros o El llapis. El disseny era obra d’arquitectes municipals. El monument, dedicat a Pi i Margall, va ser inaugurat pel president de la Generalitat Lluís Companys el 12 d’abril de 1936. Acabada la Guerra Civil, el 13 d’abril de 1939, les autoritats franquistes retiraren l’estàtua i el medalló, que van ser substituïts per una al·legoria a la Victòria. Sortosament l’escultura i el medalló no varen ser destruïts, doncs es guardaren en uns magatzems municipals del carrer Wellington.

L’any 1983 l’escultura va ser enviada a l’exposició Cataluña en la España moderna celebrada a Madrid. I va ser a la tornada quan es va pensar en reinstal·lar-la en un lloc adient. Havia estat emplaçada en altres llocs i a la fi, es va decidir el seu emplaçament definitiu on és ara (en aquell moment plaça de Llucmajor), com a part integrant d’un monument de nova construcció.

Els arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñon, van crear una estructura d’acer de 30 metres d’alçada, d’aspecte abstracte, tot i recordar un pal de bandera i una escalinata. S’hi va afegir el medalló de Joan Pié. El monument va ser inaugurat per l’alcalde Pasqual Maragall el 14 de juliol de 1990.

  1. Can Valent.

Malgrat que l’edifici està molt deteriorat, components de l’associació de veïns han estat capaços de crear un grup de voluntaris i, al marge de moltes altres activitats, tenen una joia que els costa molts esforços, però de la qual n’estan molt satisfets, com és el seu hort urbà. És per això que han volgut deixar testimoni amb un magnífic mural a l’aire lliure en una de les parets. La iniciativa ha fet deixar de banda el projecte municipal que pretenia la restauració de la masia i la seva integració en un nou equipament fúnebre donada la proximitat al cementiri de Sant Andreu.

  1. Parc de Can Dragó.

Vet aquí un parc pensat com a espai de transició entre el soroll del trànsit de la Meridiana i el silenci del cementiri de Sant Andreu. Estructurat en illes, ofereix espais arbrats, d’estada, descans i equipaments esportius. Disposa de la piscina descoberta més gran de Barcelona.

En un petit monticle de gespa s’hi troba una rèplica de l’escultura Aurigues Olímpics, de Pau Gargallo. L’obra original està instal·lada a l’estadi Olímpic de Montjuïc.


Fotos

Durant la passejada en Felip Carcolé, de l’espai Fort Pienc, va anar captant les imatges que va trobar més interessants durant el recorregut, que representen el reportatge gràfic de la jornada. L’àlbum es pot veure obrint el vincle de Google Fotos, on l’autor les ha guardat.

Aquesta entrada s'ha publicat en cròniques i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a apropament a Nou Barris

  1. Ramon Bertran ha dit:

    Benvolgut Julià
    Com sempre, donar-te les gràcies per la publicació d’aquest escrit, que queda pel record
    de la caminada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.