Aquesta passejada es realitzava tal dia com avui de la passada setmana, recorrent indrets del que va ser municipi independent prop de Barcelona fins a inicis del segle XX.
Degut a l’elevat nombre d’inscripcions no hi vaig poder assistir en aquesta ocasió doncs em vaig quedar en llista d’espera. Tampoc ningú m’ha fet arribar impressions de la jornada. Animo als participants en l’activitat que deixin el seu comentari aquí mateix; on hi ha lloc per fer-ho al peu de l’article.
Únicament disposo de l’enllaç a les fotos fetes durant la matinal, que insereixo més endavant, havent estat facilitat pel seu autor.
Així doncs em limitaré a reproduir el contingut del document repartit als assistents, preparat per Jordi Jiménez i Ramon Bertran, de l’espai Esquerra de l’Eixample, que varen fer de guies.
Fotografies
Per poder accedir al lloc on és penjat l’àlbum de l’Elies Morales, i contemplar el seu contingut, només cal fer clic damunt del vincle següent de Google Fotos.
Introducció
El topònim Sarrià apareix esmentat per primera vegada l’any 986. L’origen de la municipalitat de Sarrià es pot situar cap als segles XIII-XIV. Al final del segle XV el poblament de Sarrià ja era prou significatiu. El nucli situat al voltant de l’església i l’existent a les masies de fora vila formaven una societat rural que fonamentava la seva economia en el rendiment de la terra. Amb el temps, es va anar transformant en una societat urbana de menestrals que, amb la proliferació de torres i xalets d’estiueig (segles XVI-XVII), va adquirir una gran importància.
Al principi dels segle XX Sarrià va esdevenir un dels nuclis més rics i poblats del pla de Barcelona. A partir de 1850 Sarrià va viure principalment de les activitats relacionades amb la construcció, i la seva població, fins llavors formada per pagesos i artesans, va passar a tenir un nucli de menestralia important. En el darrer terç del segle XIX ja es va plantejar l’agregació a Barcelona. Sarrià s’hi va oposar i fou, juntament amb Horta, l’únic municipi del plà que va poder-la evitar el 1897. El 1921 es va reobrir l’expedient d’agregació, a petició de l’Ajuntament de Barcelona. Va ser tramitat amb una gran rapidesa, i el mateix any, malgrat l’oposició dels sarrianencs, va quedar agregat a la ciutat per reial decret, sent el darrer poble del pla a incorporar-se a Barcelona.
Itinerari
- ESCOLA TAIGA
Escola d’educació especial creada el setembre de 1976 per a nens, nenes i joves de 3 a 21 anys, que precisen d’un recolzament superior per a fer realitat l’aprenentatge.
L’escola es caracteritza perquè tant sols atén alumnes que tenen limitacions importants en el desenvolupament i que estan caracteritzats per un funcionalisme intel·lectual significativament inferior a la mitja, amb limitacions adaptatives a la vida diària.
- FUNDACIÓ AGUSTÍ PEDRO I PONS.
Aquesta fundació va ser creada pel doctor Agustí Pedro i Pons l’any 1971. És una entitat beneficodocent que té l’objectiu de concedir beques per a estudis de postgrau als llicenciats dels ensenyaments de Medicina, Farmàcia, Química, Biologia, Filosofia, Psicologia, Geografia, Geografia i Història. També dedica algunes beques per a alts estudis musicals, de composició i cant, a favor de titulats superiors de Música de l’Ajuntament de Barcelona i del Conservatori Superior de Música del Liceu. La fundació disposa de fons propis.
- CARRER DE VIDAL I QUADRAS.
La via interurbana ret homenatge al pintor barceloní Josep Maria Vidal-Quadras i Villaccechia (1891-1977) després d’haver pintat el saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya.
- JARDINS JOAN RAVENTÓS.
Aquest espai verd neix de la urbanització del que es coneix popularment com a torrent de les Monges. La riera pren el nom del convent de les monges del Sagrat Cor de Sarrià.
- CAN PONSIC.
Fou un casalot senyorial, construït sobre una superfície plana sustentada per murs que imiten baluards de muralla. La façana principal, víctima com la resta de la construcció, d’una destrossa sistemàtica, és emmarcada per dues torres quadrades amb miradors rematats per merlets. L’Ajuntament de Barcelona n’és el propietari. Actualment hi ha instal·lats els serveis de la Guàrdia Urbana i una escola municipal de música.
- TORRE DE CAN PONSIC.
Del conjunt sobresurt amb orgull la torre de vigilància que té més de 10 segles d’antiguitat, just a peu de camí de l’antiga via que unia Tàrraco amb Barcino. Avui és la seu de l’Associació de veïns de Sarrià i es pot visitar en petits grups, reservant prèviament.
- REAL CLUB DE TENIS BARCELONA.
Està considerat el Club de Tenis més prestigiós d’Espanya, sobretot des de la creació del Trofeu Comte de Godó (1953) ha permès competir en prestigi i popularitat amb les pistes més importants del món en “terra batuda”.
L’any de la fundació (1889), un any després de la I Exposició Internacional de Barcelona, per un grup de famílies angleses.
D’aquestes pistes han sortit tenistes de prestigi internacional com són; Conxita Martínez, Arantxa Sánchez Vicario, Carles Moyà i el més campió encara en actiu en Rafael Nadal.
- CONVENT DELS CAPUTXINS DE SARRIÀ.
L’any 1578, a requeriment del Consell de Cent, vingueren uns caputxins d’Itàlia, que s’instal·laren provisionalment a l’ermita de Santa Madrona de Montjuïc. Després d’una breu estada es traslladaren per un breu període a Sant Gervasi de Cassoles, però el mateix any ja es van traslladar a uns terrenys anomenats Desert de Sarrià, on hi havia l’ermita de Santa Eulàlia. Aquesta ermita havia estat aixecada a mitjan del segle XV a l’indret anomenat Desert de Sarrià un lloc on tradicionalment es considerava que havia nascut Santa Eulàlia, la màrtir barcelonina. El convent fou el primer de la ordre dels caputxins a la península ibèrica. La”caputxinada” va donar-li una popularitat insospitada.
- CASA SASTRE.
Habitatge unifamiliar encàrrec del doctor Sastre-Marquès, farmacèutic de ciutat vella i creador del famós medicament “Sucre del Dr. Sastre i Marquès”.
Aquesta obra s’emmarca en l’època blanca de Puig i Cadafalch. Va combinar el maó de cara vista amb els esgrafiats i rajola de ceràmica vidriada. Cal destacar la glorieta de l’angle del jardí.
- VIL·LA CECÍLIA.
Després de fer fortuna a Cuba, Eduardo Conde va tornar a Barcelona on va fundar els magatzems El Siglo, i es va establir a Sarrià, on va comprar la finca que avui en dia és la seu del Centre Cívic de Sarrià. La pressió veïnal no només va fer possible conservar la casa sinó també el jardí que l’envolta. L’ajuntament ha tingut en consideració dedicar-li el carrer que voreja la finca.
- JARDINS REINA AMÈLIA.
Són el resultat d’un jardí sumptuós que Ignasi Girona va fer construir en una finca de la seva propietat. El nom el va posar en honor a la seva dona (Amèlia de Vilanova). Durant molts anys la família va utilitzar la finca com a lloc d’estiueig.
L’any 1930 l’Ajuntament va destinar la finca a parc públic i el 1969 van ser definitivament expropiada a canvi d’edificar-ne una part, però enderrocant la construcció original.
Aquí també l’ajuntament va tenir en compte posar el nom al passeig que donava al límit de la finca.
- PORTAL DE MIRALLES.
Datada entre 1901/1902, aquesta tanca amb dues portes d’accés ha perdut part de la seva llargària original. Està situada, allà on Eusebi Güell va fer traçar un passeig particular per arribar a la seva finca, que també comptava amb una portalada d’en Gaudí “l’espectacular drac”.
Eren 36 metres de mur ondulant de pedra que originàriament era de trencadís blanc i estava recobert per teules i no pas arrebossat com ara.
Al damunt de tot una creu amb quatre braços de ferro, plenament gaudiniana. Es va restaurar l’any 2000.
- JARDINS DE JOAN VINYOLI.
En Miquel Martí i Pol digué d’en Joan Vinyoli que és “Poeta d’una trajectòria força rectilínia.
Aquestes paraules serveixen per descriure la fesomia dels jardins dedicats a Vinyoli. Uns jardins que també tenen vocació rectilínia. Un esperit que es demostra en les fileres consecutives de xops i tipuanes disposades de forma alterna, al llarg del recorregut del jardí.
- FOIX DE SARRIÀ.
El 19 de març de 1886 obria les portes aquesta pastisseria sota la batuta del mestre pastisser Josep Foix Ribera i la seva esposa Paulina Mas Rubinat. Poc podien pensar el matrimoni que el seu projecte superaria els 125 anys d’èxit i prestigi. Ben segur que tenint en compte que l’únic baró (en Josep Vicenç) tenia més afició a llegir i anar a la biblioteca, que a entrar a l’obrador.
La discreta placa commerativa passa molt desapercebuda, no pas per la ubicació, ans al contrari. Però els aparadors poden més als ulls del passejant, que no pas la placa.
- CARRER DELS PALETES.
El barri de Sarrià ha volgut homenatjar als homes de merescuda fama, per la seva qualitat professional i en especial els seus paletes, sense oblidar els picapedrers, mestres d’obres, guixaires, etc.
- AJUNTAMENT DE SARRIÀ.
A la introducció ja hem comentat que Sarrià va ser el darrer poble en ser annexionat a Barcelona, malgrat l’oposició dels sarrianencs.
Inicialment la vila fou una zona dedicada al sector agrícola, sobretot vinícola, però més tard va atreure a famílies benestants, hi ha una dita popular que ho reflecteix: Sarrià: vents, torrents, torres i convents.
El 1781 el mestre Josep Mas va construir l’actual edifici d’estil neoclàssic.
El 1858 es va comunicar el poble amb Barcelona per mitjà del Tren de Sarrià. Actualment és una línea dels FGC.
- PLACETA DEL ROSER.
Situada al lateral de l’església de Sant Vicenç i sobre la plaça del Consell de la Vila, resta aquest espai recòndit del barri. És molt petita, gairebé només un lloc de pas, però tenen cabuda tres arbres prominents, uns quants bancs i una petita font. Pocs són els indrets de la ciutat on hom pot aïllar-se del tumult urbà com en aquest racó.
- MERCAT DE SARRIÀ.
Construït el 1911 en l’antic hort de la parròquia, aprofitant que s’acabava d’obrir el passeig de la reina Elisenda de Montcada.
- CAN MARGENAT.
És una de les edificacions més antigues de Sarrià. Té aparença medieval des que el 1881 es va reformar en estil neogòtic. Fou edificada per la família Anglí que formava part de l’aristocràcia de Barcelona, que es lucrà en el segle XVIII, amb el comerç d’ultramar. En el segle XIX fou traspassada a la família Margenat, emparentada amb la família Anglí i amb la noblesa.
- CASA ORLANDAI.
Originalment coneguda com a casa Galve és un edifici eclèctic. Des de 2007 és un Centre Cívic de propietat municipal.
L’any 1870 Manuel Galve, directiu i accionista de la societat anònima Cros, demana permís per fer un edifici. El 1891 s’hi afegí un pis i es reformà la façana. L’any 1922 Juli Galve demanà permís per fer la tribuna de llevant.
Destaca la riquesa decorativa i el detallisme de les escales i els vitralls de l’interior.
- PANORÀMICA DE LA PLAÇA DE SARRIÀ.
Can Margenat, Església de Sant Vicenç, Mercat Municipal al fons i Pastisseria Foix.
És i serà per sempre el rovell de l’ou d’aquesta vila que no volia annexionar-se a Barcelona
caminades Eixample 