Sant Genís dels Agudells – la Vall d’Hebron

Som al punt de trobada, el dijous de la passada setmana, una cinquantena d’inscrits a aquesta activitat, per seguir l’itinerari preparat. Un cop més l’objectiu secundari -amb la primera intenció de caminar- és aprofitar per descobrir racons i llocs desconeguts o gairebé. Fem de guies, acompanyant al grup, en Felip Carcolé i jo mateix, ambdós de l’espai Fort Pienc.

A primera hora del matí el temps semblava fred. De tota manera un sol brillant i sense núvols ens acompanya de seguida, fent agradable la passejada. La climatologia ens està favorable, probablement s’ha ajustat un cop més al que és freqüent per aquestes dates quan es produeix el denominat estiuet de Sant Martí.

La caminada està enquadrada en les de ciutat. Algú la podria qualificar de senderisme degut als trams entre Can Gresa (Casa Groga), Can Soler i Can Piteu, que transcorren parcialment per camins de terra i zones no urbanitzades. Degut a aquesta particularitat es va prevenir a tothom, ja en el moment de la inscripció, de la conveniència d’anar ben calçat. Valia la pena incloure la fàcil pujada a Can Soler per les escales al costat del camp de futbol existent just per sota; gràcies a això ens permetrà gaudir de la panoràmica del barri que es divisa des del pla de la masia i encara més aprofitant el dia clar que tenim.


Preàmbul

Tant el barri de Sant Genís dels Agudells, com el de la Vall d’Hebron estan vinculats històricament (juntament amb altres com el de Montbau, Horta i la Clota) al monestir de San Jeroni de la Vall d’Hebron, pel fet que tot aquest territori, quant a les antigues jurisdiccions parroquials, era un de sol, si bé quant a jurisdiccions municipals formava part de l’antic municipi de Sant Joan d’Horta que va ser annexionat a Barcelona l’any 1904. Aquests barris actualment formen part del Districte Horta-Guinardó.

Sant Genís dels Agudells

El mot agudells apareix per primera vegada en documents del segle X; d’origen carolingi, sembla ser que prové del diminutiu plural d’agulla i fa referència a la qualitat d’afilat, agut o punxegut. L’origen del poblament és a partir de l’església mil·lenària de Sant Genís dels Agudells. Sembla que va ser consagrada en temps del comte Sunyer -cap el 931- pel bisbe Teodoric de Barcelona. En l’acta de donació es registra l’existència de 55 llars de foc al conjunt de les cinc masies existents aleshores.

El lloc sempre havia estat un espai rural amb masos diversos que vivien del conreu, gràcies a la gran quantitat d’aigua de què disposaven. Però a partir de la segona meitat del segle XX la zona a l’entorn de la fondalada de Sant Genís va patir una transformació urbanística per sobre de les possibilitats del terreny on va quedar assentat, com podrem apreciar.

La Vall d’Hebron

L’actual barri de la Vall d’Hebron sorgeix a partir de la construcció del polígon de vivendes Parc de la Vall d’Hebron, edificat en terres de les antigues finques de Can Travi Vell i Can Travi Nou, Can Marcet, Can Brasó i Can Rossell.

Aquest barri integra elements antics i moderns, així com de l’ampliació d’equipaments esportius i d’habitatges fets amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992.

Avui ens mourem només per la part muntanya de la Ronda de Dalt que dibuixa una mena de bretxa divisòria, sense travessar a l’altre costat.


Fotos

Com a complement necessari hi ha l’àlbum fet per la Mercè Peiró, qui ens convida a veure el seu reportatge penjat a Google Fotos.


Mapa

Durant l’itinerari realitzat hem seguit l’ordre dels punts visitats. El recorregut es pot veure al vincle següent de Google Maps.


Recorregut

  1. Can Safont
    carrer de Natzaret 107

La primitiva casa data originàriament del segle XIII, si bé al llarg dels segles ha sofert profundes transformacions. Aquí hi havia l’única aigua corrent dels voltants, la qual cosa va provocar tensions amb Can Brasó (mas del segle XVIII desaparegut el 1967 quan es van construir els pisos del Parc de la Vall d’Hebron) i amb els frares de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

Can Safont va tenir molta importància durant els segles XVIII, XIX, fins i tot la primera meitat del segle XX, perquè era lloc de referència per a qualsevol activitat social de Sant Genís. Mostra de que la caça era important és que durant molt de temps gent important de Barcelona hi venia a caçar i feia grans tiberis. L’activitat principal però era la del conreu. Sembla ser que els masovers, de la família Brasó, varen treballar la terra, obtenint bons productes de l’horta i collites de blat.

La restauració que es veu actualment ha desfet finestrals gòtics i ha tapiat portals; ja no queda res de la bella arquitectura que tenia. L’any 1979 va morir l’anterior propietària i aleshores la va passar a ser del Bisbat de Barcelona, com a residència de les religioses Misioneras Auxiliares de la Iglesia.

  1. Església de Sant Genís dels Agudells
    carrer de Saldes 3

rellotge de sol, església Sant Genís dels Agudells

L’església de Sant Genís dels Agudells sembla que va ser fundada el 931, però l’edifici que veiem actualment és de 1571. L’any 1359 va passar a dependre del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, però quan va desaparèixer el 1867 va quedar adscrita a la parròquia de Sant Joan d’Horta.

L’any 1964, es varen localitzar al voltant de l’església, restes d’inhumacions amb tancament de tègula i un sepulcre amb opus signinum de coberta, que corresponien a una necròpolis d’origen tardorromà.

A destacar el cementiri que encara existeix al costat de l’església, l’únic que no és de titularitat municipal i es manté dins del nucli urbà. Hi són enterrats diversos personatges il·lustres, entre els quals hi va ser Manuel Carrasco i Formiguera, d’Unió Democràtica de Catalunya, afusellat a Burgos el 1938, fins que el 2001 les seves despulles varen ser traslladades al cementiri de Montjuïc.

Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron

Després que uns eremites tinguessin el permís per instal·lar un altar portàtil o oratori, en un lloc que van anomenar la Vall d’Hebron per similitud amb la vall palestina, el 1392 la reina Violant de Bar va considerar el lloc adequat per fundar-hi un monestir sota l’ordre dels jerònims. El 18 d’octubre de 1393 tenia lloc la fundació del monestir, però la seva funció va començar el 1398 i la reina Violant va obtenir del papa Benet XIII d’Avinyó l’annexió de la parròquia de Sant Genís dels Agudells. A mitjan segle XV la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim va veure que el monestir tenia mancances i va impulsar noves obres.

Durant el segle XVII i començaments del XVIII, la situació estratègica i dominant del monestir, va propiciar l’ocupació per diversos comandaments militars que s’hi van establir durant els assetjaments a la ciutat. El 1808 les tropes franceses el van incendiar i va quedar destruït en part, biblioteca inclosa, on es diu que s’hi conservava un manuscrit de Ramon Llull.

El 1820 el govern suprimia els monestirs dels ordres religiosos. Totes les propietats i els béns dels convents eren desamortitzats en favor de l’estat. El març de 1822 es va subhastar el conjunt del monestir: objectes, materials i terres. Més tard es va declarar a Barcelona una epidèmia de febre groga i s’hi van instal·lar els malalts empestats. El 1834 una altre epidèmia de còlera va fer necessari tornar a usar el monestir; però l’aïllament no va evitar el contagi ja que va resultar morta força gent inclòs l’hortolà del monestir i el vicari de Sant Genís dels Agudells. El juliol de 1835 uns milicians es van presentar al monestir i van saquejar el que van poder i després el van incendiar. Definitivament va quedar abandonat.

Les possessions del monestir comprenien diversos boscos per la serra de Collserola. A més tenien vinyes i aigua abundant, horta, oliveres i garrofers. Al segle XVIII els frares van adquirir en propietat terrenys agrícoles entre el torrent de Sant Genís i el torrent de Pomaret, al llarg del tossal que des del monestir anava fins a la Clota. Formaven part d’unes antigues heretats que, a partir de la compra dels monjos serien la Granja Vella i la Granja Nova de Sant Jeroni.

El 1877 es va traçar la carretera de Gràcia a Manresa (l’anomenada carretera de la Rabassada) que es va fer passar pel mig de les propietats abandonades del monestir. Abans de construir-se la carretera, un dels camins que pujaven a Sant Genís era el que venia des d’Horta per terres de la Granja Vella fins a l’església i des d’allà remuntava el torrent de Sant Genís pel vessant de ponent. Al mateix nivell a l’altre vessant s’alçaven les edificacions del monestir.

Després de la destrucció havien quedat alguns vestigis. Finalment a la segona meitat del segle XX la construcció d’una benzinera al mateix lloc on havia estat l’edifici medieval, va fer desaparèixer el que quedava en peu i actualment només es poden trobar algunes restes dels antics murs.

  1. Can Gresa (Casa Groga)
    avinguda del Jordà 27

Documentada del segle XVIII, popularment se l’anomenava Casa Groga pel color exterior de les seves parets. Es va enderrocar a meitat segle XX i, al seu lloc, s’hi va construir el centre cívic de la Casa Groga, que pren el nom en record de l’antiga construcció.

En el mateixa plaça de Meguidó trobem els jardins amb el nom de Manuel J. (Jiménez) Arnalot (Barcelona 1927-1993), dibuixant del TBO, pintor, cartellista; així com uns altres jardins dedicats a Violant de Bar (França 1365 – Barcelona 1431), qui va promoure la fundació del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Va esdevenir reina consort d’Aragó pel seu casament amb Joan I “el Caçador” (també conegut com l’Amador de la Gentilesa).

Com a curiositat cal mencionar una bona colla de noms de carrers que hi ha al barri dedicats a pobles, regions o llocs del Pròxim Orient relacionats amb temes bíblics: Meguidó, Palestina, Sinaí, Jordà, Sidó, Tir, Natzaret, Jericó, Naïm, Nínive, Judea, Perea, Samaria, Haifa, Idumea.

  1. Can Soler
    carretera de l’Arrabassada 114. Accés a peu pel carrer Cànoves

Està situada al torrent de la font del Bacallà i es considera la masia més ben conservada del barri. La primera referència històrica es troba a les actes capitulars del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Amb data 29 d’abril de 1801, és citada com a casa Berengueras, àlies Casa Boix. Aquest darrer nom es va conservar durant tot el segle XIX.

Al segle XX se la comença a conèixer com a Granja Soler pel nom del propietari Antoni Soler. Durant els anys de la II República tenien força vaques i boscos. Al costat de la masia una gran bassa recull l’aigua de la mina de la font del Bacallà, que servia per regar els conreus i ara els horts urbans que hi ha davant l’edifici, a càrrec de veïns del districte.

Actualment l’edifici és un equipament de l’Ajuntament de Barcelona i ocupa l’Escola d’Art Floral i Disseny de Jardins.

  1. Can Piteu
    carrer de Natzaret 54

Baixant des de Can Soler hi arribem pel camí paral·lel que conflueix al carrer Natzaret des d’on es veu l’antiga casa per la part posterior, restaurada amb motiu de les obres fetes a la finca per construir la residència per gent gran que ocupa bona part del solar.

A la façana principal del carrer Natzaret, destaquen unes grans arcades en un mur de contenció on han crescut uns arbres amb formes adaptades a l’espai que varen trobar.

  1. Can Besora
    carrer de Natzaret 29

Som just darrere del Patronat Ribas on hauria estat aquest mas. Inicialment, la finca era molt gran i hi havia dues heretats amb les respectives cases. L’altra casa estava ubicada on ara hi ha el barri de la Teixonera, i va desaparèixer al començament del segle XX; com a testimoni del passat, al nomenclàtor d’aquell barri ha quedat el nom reflectit en el carrer de les Escales de Can Besora.

  1. Torre Figuerola
    carrer de Judea 8

També coneguda com a Can Fuster. Masia del segle XV, posteriorment molt modificada. Va ser propietat de Laureà Figuerola, nomenat ministre d’Hisenda del govern provisional sortit de la Revolució del 1868 (la Gloriosa), el qual va establir la pesseta com a unitat monetària espanyola.

Masia de planta sensiblement rectangular, el volum irregular és el resultat d’un afegit de cossos no massa ben compostos i amb teulades inclinades en diferents direccions. Només la façana principal es presenta regularment articulada, i inclou una porta adovellada i quatre finestres gòtiques al primer pis. A les altres façanes es conserven també elements de pedra treballada a les obertures. Després d’una restauració excessiva ha estat habilitada com museu.

L’edifici va ser restaurat pel pintor Alfredo Palmero, avi de l’actual propietari, i actualment és el Museu d’Art Palmero, i conté les obres pictòriques relacionades especialment amb el Quixot. Les seves antigues terres de conreu estan edificades.

  1. Patronat Ribas
    passeig de la Vall d’Hebron 93-101

Els germans Rossend, Frederic i Lluís Ribas Regordosa pertanyien a una família de Rubí enriquida gràcies a la indústria del tèxtil. A començaments del segle XX, volent afavorir els fills dels seus obrers, van tirar endavant diverses accions entre les que hi va haver la creació d’un orfenat a Barcelona.

El Patronat Ribas es va constituir amb la finalitat primordial de conservar i gestionar el patrimoni de la família. El 1919 el Patronat van comprar la finca de Can Besora, ubicat entre el passeig de la Vall d’Hebron, l’antic camí de Sant Genís i el torrent de Sant Genís on encara el veiem.

L’arquitecte dels edificis va ser Enric Sagnier. L’edifici, construït inicialment com a orfenat, amb internat i escola, s’inaugurava el 1930. Està format per quatre pavellons de planta baixa i tres plantes pis, i la capella, units per un altre cos perpendicular i organitzats amb rigorosa simetria, amb l’església sobre l’eix. Aquesta té la façana a nivell del segon pis i s’hi accedeix per una escalinata amb terrasses a diferents nivells. Seguint un dels recursos propis de l’arquitectura noucentista l’autor utilitza elements procedents tant del barroc com de l’arquitectura catalana tradicional, com són els relleus de terra cuita.

El centre va funcionar fins el curs 1970-1971, quan va tancar. A partir d’aquell moment l’edifici i tot el terreny del Patronat Ribas van ser objecte d’especulacions diverses, plans territorials i requalificacions, amb intenció de considerar-lo zona edificable. Això va iniciar un període de lluita veïnal i aquesta va donar com a resultat que els edificis es salvessin de l’enderrocament i es preservés el conjunt com encara el veiem.

Actualment els diversos edificis estan destinats a l’IES Vall d’Hebron, que engloba estudis d’ensenyament secundari obligatori ESO, batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior.

La directora del centre va permetre l’accés del grup de caminaires a l’antiga capella de l’orfenat, que actualment està destinada a la biblioteca del centre docent.

Aquesta possibilitat, gestionada des del Districte de l’Eixample, clou la caminada i ens acomiadem fins la propera.


La documentació del relat ha estat extreta a partir de fonts d’informació en les pàgines web:

 

Aquesta entrada s'ha publicat en cròniques i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.