L’antiga vila de Sant Joan d’Horta

Passejada programada inicialment pel dijous dia 21, es va haver d’ajornar per pluja; es fa en segona convocatòria el dimarts 26 d’abril aquesta vegada amb cel sense núvols i temperatura agradable durant tot el matí.

Afortunadament la decisió de l’organització de realitzar-la dimarts en lloc de dijous va resultar encertada vist el dia fred i plujós d’ahir.

Per fer de guies en aquesta ocasió m’acompanyen en Felip Carcolé i en Joan Rodrigo, tots de l’espai Fort Pienc.

Preàmbul

PlSantesCreusEn la caminada dedicada al Guinardó ja varem fer èmfasi sobre la gran extensió que ocupa el districte, que és el tercer, darrera de Sants-Montjuïc i Sarrià-Sant Gervasi. Quan era independent arribava des de Vallcarca fins a Cerdanyola del Vallès i comprenia bona part del Carmel, Sant Genís dels Agudells, Montbau, la Clota i la Vall d’Hebron.

Seguint en la línia de descoberta, que és una de les finalitats d’aquestes caminades, avui ens dedicarem a recórrer un dels onze barris que composen l’actual districte d’Horta-Guinardó.

Però si varem comentar que el Guinardó va ser part de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, avui visitem el nucli d’un altre municipi que havia estat independent fins l’any 1904 quan es va annexionar a Barcelona. Passejarem pel nucli antic, començant i acabant en dues places, veurem algun dels masos que s’han conservat, ens acostarem a llocs per recordar on havien estat enclavats altres que ja no existeixen i rememorarem algun dels oficis que s’han perdut, destacant també el paper de l’aigua en el desenvolupament del poble.

Sant Joan d’Horta era un territori bàsicament rural i disposava d’abundant aigua que, a més del consum domèstic, l’activitat humana la va aprofitar pel cultiu dels horts. Per aquest motiu s’hi varen establir més de 50 masos la majoria desapareguts per l’expansió urbanística cosmopolita. Més endavant s’hi varen instal·lar industries que utilitzarien l’imprescindible líquid necessari per la seva producció com les bòbiles, l’adob de pells, fabricació de midó i les bugaderies, que també han anat desapareixent.

És un recorregut de gairebé 5 km que es pot fer sense gaire dificultat en 3 hores de durada total, comptant-hi les aturades per apreciar-ne els detalls i fer algun comentari dels llocs visitats.

La ruta dels llocs visitats es pot seguir a partir del mapa que hi ha a Google Maps.

L’àlbum de les imatges captades per Mercè Peiró són a Google +, on la fotògrafa les ha penjat i ens convida a veure-les.

Itinerari

  1. Plaça d’Eivissa.

Té aquest nom des de 1907 quan després de l’agregació va prendre el relleu de l’anterior plaça major que visitarem al final com a cloenda de la caminada.

Al voltant alguns edificis antics; al mig l’escultura “Eivissenca” de Joan Centellas Vicenç, inaugurada el 1965.

Fins el 1951 va ser la plaça del mercat i a la vora s’hi trobaven entitats polítiques i culturals d’Horta.

A la cantonada amb el carrer Rajolers hi ha un local típic. És el Bar Quimet, inaugurat per Quimet Carlús i la seva dona Rosita Not l’any 1927.

Ens explica en Joan Rodrigo que tenien un lloro dit “Juanito” el qual va aprendre a imitar el xiulet del vigilant de la parada del tramvia 46 que marcava la sortida del vehicle. Ho feia tan fidelment que més d’un cop algun tramviaire s’havia confós engegant la màquina abans d’hora amb la conseqüent sorpresa per tothom en especial de qui confiava agafar el vehicle a l’hora de sortida estipulada i es trobava amb la sorpresa si ja no hi era. L’actual propietari del bar ha volgut perpetuar el record amb la silueta del lloro amb imatges en els vidres, que ha esdevingut el logotip de l’establiment.

  1. Ca l’Eudald
    c. Llobregós, 46

Inicialment era una casa del carrer d’Aiguafreda, però en desaparèixer el torrent de Carabassa i urbanitzar-se com a carrer Llobregós, va passar a pertànyer al carrer on és ara. El 1854 Eudald Barnet Antonés i la seva dona Narcisa Molins Baliarda van comprar el terreny on van edificar la casa.

Eudald Barnet fabricava rajoles a partir de la terra que treia del terreny de la seva finca (avui horts), d’aquí ve que aquest terreny sigui molt més baix que on està situada la casa. La seva dona era bugadera i rentava roba de gent benestant del casc antic de Barcelona; quan tenia molta feina llogava dones perquè l’ajudessin. Tenien cinc pous amb els corresponents safareigs; actualment conserven dos pous i dos safareigs. Maria Rovira Barnet és de la cinquena generació de la família que viu a la casa.

  1. Cases de bugaderes
    c. d’Aiguafreda

Abans d’entrar al tranquil carrer, hi ha un descampat força descuidat que a la pràctica s’ha convertit en aparcament de cotxes encara que en el plànol porti el nom de “plaça de les Bugaderes d’Horta”.

Aquí en Joan Rodrigo ens recorda algunes frases fetes que tenen a veure amb l’aigua i les bugaderes i el seu significat, com: Tanta roba i tan poc sabó, Fer bugada, Fer safareig, A cada bugada es perd un llençol, La roba bruta es renta a casa, Hi ha roba estesa….

També comenta la frase Fer dissabte que té a veure amb els jueus conversos de l’època de l’expulsió feta pels Reis Catòlics.

Si en coneixeu alguna altre podeu afegir el vostre comentari al peu.

Per veure aquest lloc ens endinsem en el passat de l’antic poble, descobrint un espai sorprenent que esperem es conservi com a testimoni del passat.

Les vivendes disposen d’aigua dels pous que té cada casa i era l’element imprescindible per rentar la roba en els safareigs que algunes cases conserven encara que no amb la funcionalitat inicial. Trobem bastants safareigs ara ocupats per plantes.

Se les anomena les cases de les bugaderes, però cal tenir en compte que les dones dedicades a aquesta tasca, la majoria ho feien com a mitjà de supervivència, compaginant aquesta feina amb la domèstica reservada exclusivament a les dones en aquella època. Rentaven roba a casa seva, en els seus propis safareigs, a fi d’obtenir un ingrés complementari per la família. De fet ara serien considerades emprenedores casolanes, per la seva dedicació a rentar roba per la gent acomodada que s’ho podia permetre. Fins entrat el segle XX molta part de la roba de la gent benestant de Barcelona es rentava a Horta en aquestes cases o en d’altres semblants. El servei comprenia també la recollida de la roba bruta cada dilluns que tornaven neta a final de setmana; ens hem d’imaginar com feien el trajecte d’anada i tornada amb el tramvia fins a casa dels senyors que li havien encarregat la feina al centre de la ciutat o, en el pitjor dels casos, a peu per la carretera d’Horta que entrava a Barcelona pel Portal Nou.

Aquest conjunt és un exemple de vivendes que era fàcil trobar en alguns carrers. Aquí s’han conservat mentre en altres llocs similars han acabat desapareixent degut a les remodelacions urbanístiques. També ha desaparegut l’ofici de bugadera amb les condicions en què es realitzava, que inclús arribava a provocar afeccions i malalties a causa dels productes utilitzats i les condicions en què es realitzava la feina.

  1. Can Bacardí
    c. de Granollers, 28

Ens han deixat entrar a l’esplanada que ara és el pati del col·legi, coincidint amb l’hora que els estudiants fan l’esmorçar. Així hem pogut contemplar la façana i l’estructura de l’antiga residència familiar.

És una part de l’extensa finca que anava des del Carmel fins la riera d’Horta, dintre de la qual hi havia quatre masos. Can Bacardí era una finca d’estiueig, amb grans jardins i una gran bassa que servia per regar; no era pròpiament agrícola, però s’aprofitava la part on hi havia horta i fruiters pel consum de la família.

Els Bacardí eren una saga de comerciants del tèxtil a l’últim terç del segle XVIII. Aquí varen construir la seva mansió d’estiueig familiar. A principi del segle XX can Bacardí va ser venuda i va canviar el nom pel de Vista Alegre. Més endavant la finca va ser parcel·lada i convertida en pisos; la casa -comprada el 1950 per les religioses de la Immaculada- es va remodelar i convertir en el col·legi de la Immaculada Concepció.

  1. La torre de les noies
    c. d’Horta 65

En aquest lloc havia estat ubicat l’escorxador de la vila quan era municipi independent. La torre del rellotge que corona un lateral té dues campanes i data del 1845. El terreny on hi havia la torre del rellotge va ser comprat per La Caixa, que va aixecar un edifici l’any 1950 però respectant la torre del rellotge amb les campanes.

L’anècdota del nom popular que ha quedat és degut a que el consistori d’Horta de l’època va decidir dedicar el fons de compensació nupcial constituït per ajudar les noies de classe humil de la vila, les quals rebien una unça d’or com a dot quan es casaven. Amb aquesta decisió municipal el romanent del fons es va fondre en dues campanes de bronze per tocar una les hores i l’altre els quarts.

  1. Can Mariner
    c. Horta – c. Vent

Aquí hi havia una de les masies més importants. Les primeres notícies d’ella són del 1516. L’any 1870 l’últim hereu de can Mariner va parcel·lar la finca en petits solars edificables amb la condició que fossin cases més baixes que la masia. Actualment és la Biblioteca Horta-Can Mariner.

A la planta baixa encara es conserva una artística xemeneia que val la pena contemplar.

  1. Centre cívic Matas i Ramis
    c. Feliu i Codina 20

Un dels cinc equipament municipals del districte amb propostes culturals pel barri i la ciutat en forma de exposicions d’art, concerts, teatre. Ubicat en un edifici resultat de la fusió de dues cases modernistes construïdes el 1903 pels fills de la família Matas i Ramis.

  1. Església de Sant Joan d’Horta
    c. Campoamor, 66

L’edifici actual es va inaugurar l’any 1917 en aquest carrer que aleshores tenia el nom de Rambla Cortada. Per la construcció es varen aprofitar materials procedents de l’antiga església, com la primera pedra i les que varen servir per aixecar la capella del Sant Sacrament, així com les campanes que tenien els noms de Tomassa i Gaudència. Arribada la guerra civil de 1936 les campanes van ser fetes caure del campanar i malmeses. A finals de la dècada dels 40 del segle XX es varen reconstruir i col·locar les noves campanes en el seu lloc, amb el mateix so que tenien les antigues.

Al capdamunt del carrer, en la confluència amb el carrer de Rembrandt trobarem el lloc on hi va haver l’església antiga del segle XII, amb campanar de planta quadrada similar a una torre de defensa. Situada prop de Can Cortada on pertanyia cap el segle XVIII. L’any 1860 es va independitzar de la de Sant Genís dels Agudells. L’any 1909, quan la Setmana Tràgica, va ser cremada i parcialment derruïda.

El terreny està ocupat el Club Tennis Horta des de 1912. La resta del campanar que havia quedat en peu va ser enrunat l’any 1929.

  1. Cases modernistes
    c. Campoamor

Al carrer de Campoamor (abans Rambla Cortada) i també al carrer Salses (abans Catalunya) encara es conserven algunes cases d’estiueig de principis del segle XX amb façanes revestides d’elements d’estil modernista.

  1. Creu de terme
    c. Campoamor – av. Estatut de Catalunya

Aquestes creus generalment es posaven per indicar un límit: d’un poble, d’una església, d’una propietat. Aquesta va ser col·locada l’any 1952 i vindria a ser representació de la que podria haver estat prop de l’antiga església de Sant Joan d’Horta, en terres de Can Cortada.

  1. Can Cortada
    av. de l’Estatut de Catalunya, 88

L’origen d’habitatge en aquest indret ve de l’època romana. La vil·la romana es va trobar en el subsòl de les seves terres el 1987. La masia conserva encara les restes de la torre rodona de defensa; a l’Edat mitjana era un casal fortificat que es va convertir en mas al segle XVI. Una de les zones hortícoles més importants d’Horta; fins la dècada dels 90 del segle XX es van vendre els seus productes al mercat d’Horta. Actualment és un restaurant.

Vil·la romana de Can Cortada
c. Campoamor-Rembrandt-Salses

El juliol de 1987, a causa de la gran remoguda de terres per obrir l’avinguda de l’Estatut, es va descobrir una vil·la romana en terres que havien estat de can Cortada al capdamunt del carrer Campoamor. Era una de les moltes villae romanes que es van assentar al pla de Barcelona al segle II aC. Eren cases de camp dedicades principalment al conreu i la ramaderia. A la casa hi havia: les dependències reservades als propietaris, les destinades als treballadors; termes o banys, estables, magatzems amb sitges per guardar blat, instal·lacions per elaborar oli o vi, i diversos contenidors, dipòsits i canals per conservar la producció.

Finalment, després de documentar la troballa, es va decidir tapar l’excavació.

  1. Les Rieres d’Horta
    av. de l’Estatut de Catalunya 21

Aprofitem aquest punt del Parc de les Rieres d’Horta, situat sobre el dipòsit de regulació d’aigües pluvials que hi ha al subsòl i el Parc de neteja del districte d’Horta-Guinardó per referir-nos a les diverses rieres que passaven prop d’aquí.

La riera d’Horta era la més important. De Collserola baixaven els torrents que arribaven fins la confluència de l’avinguda de l’Estatut amb el carrer de Lisboa. Més avall rebia el torrent de Mariner i continuava pel carrer de Cartellà. A la confluència d’aquest carrer amb el de Pitàgores rebia el torrent de Carabassa, el qual havia recollit torrents procedents dels turons del Carmel i de la Rovira. A continuació seguia pel carrer que dur encara el nom de Riera d’Horta a Sant Andreu pels carrers de Rovira i Virgili i del pare Manyanet, travessava per sota les vies del tren per arribar a la rambla de Prim on -paral·lelament al riu Besòs- anava a parar al mar.

  1. Mina de can Travi
    c. Jerez, 34

Vicenç Travi va fer canalitzar el 1857 una mina d’aigua que des d’Horta arribava al caseriu de Santa Eulàlia. Està formada per tres túnels que tenen el seu inici prop l’actual Pavelló de la República i de l’antiga masia de can Travi; convergeixen els tres sota els jardins de Rosa de Luxemburg, tocant a l’avinguda de l’Estatut de Catalunya.

L’aigua omple una canonada de 15 cm de diàmetre que va baixant pel sistema de vasos comunicants i va a parar a les diverses torres d’aigua, dels carrers de la Plana, de Sanpere i Miquel, de la Galla, fins al carrer Cartellà.

  1. Can Fontaner
    c. Coïmbra-Fàtima-Fontanet

Haurem d’imaginar l’espai delimitat pels carrers de Coïmbra, Fàtima i Fontanet (deformació de Fontaner) ocupat actualment per edificis de pisos.

En aquest indret el segle XVII estava assentada una gran finca d’esbarjo -la primera de la qual se’n té notícia a Horta- que disposava fins i tot de jardí amb jocs d’aigua i un estany.

A finals del segle XVIII la finca es va convertir en una adoberia de pells, una de les més importants del sector, pel fet de disposar d’aigua en abundància.

El 1912 la finca estava en total abandonament, malgrat conservava terres de conreu, arbres fruiters i vinya. Finalment es varen edificar els blocs de pisos que ara són visibles.

Torre Mas Enrich (torre del moro)
pl. Ciutadella 14-15

Monument protegit com a bé cultural d’interès local de Barcelona. Segons la descripció extreta del cercador de Patrimoni Arquitèctònic de l’Ajuntament, “[…] l’edifici és de planta quadrada, actualment entre mitgeres, que formava part de l’antic Mas Enrich.[ …] Destaquen la porta d’entrada, retallada en un arc adovellat, i les dues finestres gòtiques del segle XVI [ …] La finestra del primer pis, té un cap de dona i un d’home amb turbant, probable motiu pel qual la construcció és coneguda al barri com a «torre dels moros»”.

Trobem el que resta de l’edifici en un estat de conservació molt lamentable i ocupat com a magatzem de ferralla. És l’únic edifici que sobreviu de l’antic veïnat de la Ciutadella, format per cases d’aire rural desaparegudes,  que eren part de l’antic barri de can Fontaner.

  1. Torre d’aigua
    pl. Masies d’Horta

Dipòsit de distribució de l’aigua canalitzada de la mina de Can Travi.

  1. Torre d’aigua
    c. Sanpere i Miquel – c. Rajoler

Dipòsit de distribució de l’aigua canalitzada de la mina de Can Travi.

  1. Torre d’aigua
    c. Horta – c. de la Galla

Dipòsit de distribució de l’aigua canalitzada de la mina de Can Travi.

  1. Plaça de Santes Creus

Abans de l’annexió a Barcelona aquest lloc era la plaça Major del municipi de Sant Joan d’Horta. La font que hi ha al mig és una rèplica de la coneguda font de Canaletes de la Rambla; amb motiu de l’annexió l’any 1904 l’Ajuntament de Barcelona la va regalar a la vila d’Horta. L’edifici actual dels serveis socials era la casa del Comú en aquella època.

Documentació:

Aquesta entrada s'ha publicat en cròniques i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’antiga vila de Sant Joan d’Horta

  1. Carmen Subiza ha dit:

    Ha estat una sortida molt maca. M’ho he passat molt bé. Moltes gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.