El Poblenou industrial i literari. Recordant Xavier Benguerel.

Preàmbul

El districte de Sant Martí acull en un mateix territori el passat i el futur de Barcelona. Aquesta combinació es reflecteix especialment en la transformació de l’antic Poblenou industrial al nou districte tecnològic 22@. Aquest projecte suposa barrejar l’activitat econòmica (empreses i oficines) amb la formativa (campus universitaris) i la residencial (reurbanització dels carrers i construcció d’habitatges). Altres projectes que estan canviant la fisonomia del districte –i encara ho faran més– són la prolongació de l’avinguda Diagonal fins al recinte del Fòrum, la remodelació de la plaça de les Glòries, la semicobertura de la Gran Via i la urbanització del litoral, de la Vila Olímpica al Besòs.

Tots aquests canvis es concreten en deu barris: Camp de l’Arpa, el Clot, la Verneda/la Pau, Sant Martí de Provençals, el Poblenou, Provençals, la Llacuna/el Parc, la Vila Olímpica, Diagonal Mar/Front Marítim i Besòs/el Maresme.

Com tenim per costum -tot caminant- el propòsit és guaitar i admirar els llocs per on anem passant. Probablement això ens farà descobrir llocs, edificis, racons i detalls poc coneguts o valorats. Ens hi aturarem quan valgui la pena i per això val la pena fixar-nos-hi.

Aquesta passejada se centra en la producció literària lligada al barri del Poblenou de passat obrer, concretant-ho al voltant de la figura i l’obra de l’escriptor Xavier Benguerel Llobet, fill del barri.

El recorregut és penjat en el web de Google Maps.

Les cites literàries són extretes del tríptic de Biblioteques de Barcelona disponible a Issuu.

  1. Avinguda d’Icària.

A partir de la cruïlla amb el carrer de Joan Miró veiem al mig del passeig les pèrgoles dissenyades pels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós, construïdes l’any 1992, que varen aconseguir el maig del 2002 el Premi Dècada.

Aquest carrer en l’època franquista havia tingut un altre nom, però ‑com en altres casos‑ sempre popularment se l’ha conegut pel que ara el coneixem

El nom del carrer va ser utilitzat originàriament per l’urbanista Ildefons Cerdà i per l’historiador Carreras Candi per referir-se al sector sud del Poblenou. El topònim prové de l’obra Voyage en Icarie (Viatge a Icària) del francès Étienne Cabet, promotor del socialisme utòpic. La utopia anteriorment va ser l’origen del nom de l’illa grega d’Icària prop de la qual la tradició mitològica indica que es fa ofegar Ícar, fill de Dèdal intentant fugir del laberint on ambdós estaven tancats.

A Icària, Icària, hi trobem la història d’aquest grup de somiadors, els icarians, encapçalats per Étienne Cabet; s’hi descriu així aquesta quimèrica empresa i la seva teoria:

«El pare Cabet era de França, de Lyon o potser de Toulon, fill d’un boter. L’avinguda Icària, la tens a un cop de pedra -la seva Icària. Justament a l’avinguda Icària treballen els millors boters del món; però el pare Cabet no era home destinat a vinclar dogues i ajustar cèrcols, sinó a organitzar una societat ideal sense policies, ni militars, ni governants, ni jutges: cada u per a tots; tots per a cada u; tot per a la Igualtat i la Comunitat; ni propietat, ni moneda, ni salaris, ni impostos, ni compra, ni venda…»

En aquest fragment Benguerel combina la narració de l’aven­tura icariana d’Étienne Cabet i els seus seguidors amb els passatges relacionats amb la realitat del Poblenou, centrant-se en la influència que aquestes idees del socialisme utòpic va exercir sobre el moviment anarcosindicalista del primer terç del segle XX a Barcelona.

El barri del Poblenou, i aquesta zona especialment, es va caracteritzar durant el segle XIX perquè ‑gràcies a les excel·lents condicions del terreny‑ s’hi van instal·lar força indústries. L’aprofitament dels aiguamolls de la zona en aquell temps va fer possible que es creessin les indianes, i aquestes van ser l’embrió de les grans fàbriques durant aquell període.

La proximitat de les instal·lacions portuàries i la creació, el 1880, d’una estació de mercaderies al Poblenou en la línia fèrria de Barcelona a Mataró van animar notablement aquesta industrialització. No en va Francesc Cambó va anomenar aquest barri el «Manchester català».

  1. Biblioteca Xavier Benguerel
    avinguda del Bogatell 17

BenguerelP1160342Un dels autors que més ha parlat, als seus llibres, d’aquest barri dóna també nom a la biblioteca. La figura de Xavier Benguerel està inevitable­ment lligada al barri del Poblenou. Va néixer al desaparegut carrer de Guifré el Pilós el 1905 en una família de gravadors tèxtils. Fins que va esclatar la Guerra Civil, la seva vida i la seva literatura transcorrien entre els carrers i la gent del Poblenou. Ja a la seva primera novel·la, Pàgines d’un adolescent, del 1929, hi trobem l’ambient dels balls del casino a l’estiu, dels tramvies per la rambla, dels obrers de les fàbriques… en definitiva la vida d’un barri en plena efervescència.

L’escriptor va haver de viure molts anys exiliat, a Xile, on va fundar, amb Joan Oliver, l’editorial El Pi de les Tres Branques. En tornar, el 1954, va fundar amb Joan Sales una altra editorial, El Club dels Novel·listes, que va publicar importants obres de la literatura catalana d’aquella època. Cal destacar també la seva faceta com a traductor de grans autors francesos i les seves col·laboracions com a guionista de televisió. El 1974 va guanyar el premi Planeta amb la novel·la Icària, Icària, que ens parla novament de la societat obrera al Poblenou.

Benguerel va morir a Barcelona el 1990, en plena transformació urbanís­tica del barri a causa de les obres dels Jocs Olímpics.

Aquest fragment d’Icària, Icària descriu l’aspecte d’aquella Barcelona fabril.

«I teníem fàbriques. Moltes fàbriques. Fàbriques que engegaven quan encara feia nit i plegaven Déu sap quan, fins que van arribar els del sindicat i van posar els rellotges a l’hora. En teníem tantes, de fàbriques, sobretot de teixits i del ram de l’aigua, que una vegada, en època d’eleccions, en una d’aquelles nervioses visites d’en Francesc Cambó a l’Ateneu Regionalista, se li acudí de dir o de repetir que el Poble Nou s’anava convertint en la Manchester catalana. Ho van entendre pocs, ben pocs, però la frase va fer molt efecte, tingué èxit, i, durant anys, la gent l’anava repetint com si es tractés d’una gran, d’una sublim sentència.»

Prop d’aquí, al carrer del Doctor Trueta (antic carrer de Wad-Ras), hi havia la Junta Provincial de Protecció a la Infància, popularment coneguda com «La Prote». Més endavant, una part de l’antic reformatori va acabar formant part de l’Institut Icària i de la presó de dones.

  1. Joan Oliver
    carrer de Joan Oliver.

Xavier Benguerel va ser un dels molts autors que van haver de fugir a l’exili. Però ni tan sols durant aquells més de quinze anys a Santiago de Xile va minvar la seva passió per la literatura. Amb Joan Oliver (Pere Quart) va crear l’editorial El Pi de les Tres Branques, en la qual va publicar diverses obres en català, com ara La Màscara, L’home dins el mirall i La família Rouquier. L’exili no únicament va obligar Benguerel i altres escriptors a marxar del país, sinó que els va generar un insuperable sentiment de culpa per totes aquelles persones que s’hi quedaven. Joan Oliver va mantenir una important relació amb Xavier Benguerel. El primer a tornar a casa va ser Joan Oliver. Benguerel encara va restar a Xile uns quants anys. A partir d’aquesta separació va néixer una relació epistolar entre els dos autors que va durar gairebé quaranta anys. Entre les cartes que es van escriure, l’última que va enviar Benguerel a Oliver deia:

«Estimat Joan: Fa molt de temps que no ens veiem… Ens ve de lluny enfadar-nos, reconciliar-nos, tornar a renyir i tornar a fer les paus… Abans, com ara de vells, no ens durava. Parlo del temps remot en què més d’una vegada vam partir-nos el pa com a bons germans. I ho érem, no és cert?. Et conec, Joan. Sospito que hauria bastat un dia com avui perquè, en retrobar-nos cara a cara, ens haguéssim adonat, simplement en mirar-nos, que, a despit de tot, seguíem vivint junts. Juliol de 1984.»

  1. Cementiri Vell
    d’Icària / carrer del Taulat

Considerat un dels millors exemples d’arquitectura funerària neoclàssica a Espanya, va ser inaugurat pel bisbe Climent l’any 1775. El 1813 va ser destruït per l’exèrcit napoleònic i reconstruït una mica més tard sota l’auspici del bisbe Sitjar. L’estructura que ara es conserva forma part d’aquesta reconstrucció, obra de l’arquitecte italià Antonio Ginesi.

L’entrada al cementiri, de caràcter monumental, destaca per una gran zona enjardinada i dues piràmides truncades que representen la fe i l’esperança, obra de l’escultor Francesc Pagès Serratosa.

El recinte interior està ordenat de forma simètrica en tres zones. La primera i original està formada per quatre illes, i hi podem trobar el monument commemoratiu de la pesta groga del 1821 que va assolar la ciutat de Barcelona i va provocar més de 6.000 víctimes. La segona i la tercera parts corresponen a les ampliacions fetes entre el 1849 i el 1852.

Dins d’un dels recintes laterals del cementiri hi ha la tomba de la família Rouquier, concretament la de Jules Rouquier i la de Léon Rouquier, aquest últim, protagonista real de la novel·la La família Rouquier, amb la qual Xavier Benguerel va guanyar el premi Joanot Martorell el 1952.

Un altre llibre de Benguerel, Suburbi, ens porta al cementiri.

«Van sortir de l’església. Els capellans es van quedar. Ells van seguir passeig avall cap al Cementiri Vell, pel carrer de Taulat. No havia estat mai a cap cementiri, però sabia com eren.»

El 1992 va suposar la remodelació d’una part important del barri, a conseqüència de la qual va néixer, a tocar del cementiri, la Vila Olímpica. Un dels autors que parlen de la convivència contradictòria entre les noves construccions de la Vila i els espais decadents com aquest cementiri va ser Joan Perucho, que va quedar corprès davant el seu abandonament. Les impressions de Perucho es van plasmar en aquest text del seu llibre Inscripcions, làpides, esteles:

«Entro en una de les avingudes del cementiri del Poblenou. Tot és decrèpit i abandonat. Hi ha un macabre violent, obsessiu, que esclata al rostre. Les capelles de les tombes estan derruïdes, amb els altars afonats, els vasos de cristall trencats, els marcs per terra. Arreu hi ha indicis de viscositats, flors podrides, cintes funeràries esquinçades des de l’any de la picor. Les urnes apareixen esquerdades i entreobertes i desvetllen el misteri del més enllà. […] Quan he sortit al carrer, he respi­rat profundament. Més enllà hi havia el mar i les solitàries avingudes de la Vila Olímpica. Alguna cosa, com una ratxa d’aire, s’ha crispat invisible darrere meu.»

Horaris d’obertura del cementiri:
dilluns a diumenge de 08:00 a 18:00 h.
Visites guiades gratuïtes:
1r. diumenge de mes, 10:30 h en català, 12:30 h en castellà.
3r. diumenge de mes, 10:30 h en castellà, 12:30 h en català.
+ informació

  1. Can Gili Nou
    carrer del Taulat 3-13.

El carrer Taulat es considera el nucli inicial del barri del Poblenou. En aquest carrer hi havia la farinera Can Gili Nou, construïda l’any 1877. La proximitat del port facilitava l’entrada dels cereals des de l’estranger, i això va propiciar que s’instal·lessin a la zona altres farineres, com ara El Progreso i La Fama. Actualment és el Casal de Barri Vila Olímpica. També s’han aprofitat les antigues instal·lacions per fer-hi habitatges.

La vida de la major part de la població del barri estava subjecta a llargues jornades de treball en fàbriques com aquestes. Els infants i les dones arribaven a fer jornades de fins a deu i onze hores en pèssimes condicions.

Veiem com és detallat i minuciós un fragment de la novel·la Icària, Icària quan descriu la dura vida a les fàbriques:

«N’hi haurà prou amb l’exemple d’un cas que passa tots els dies. Aquest últim dilluns, un fogoner va fer-se càrrec del servei a trenc d’alba i l’abandonà després de 14 hores i 50 minuts de treball. No havia tingut temps de prendre ni una tassa de te quan el van tornar a cridar perquè ocupés de nou el seu lloc. Aquest home va treballar 29 hores i 15 minuts sense interrupció. Els altres dies de la setmana va fer el següent horari: dimecres 15 hores, dijous 15 hores i 35 minuts, divendres 14 hores i mitja, dissabte 14 hores i 10 minuts; total: 88 hores i 40 minuts en una setmana. Imagineu la seva sorpresa quan va veure que només li pagaven el jornal de sis dies de treball. Era nou a l’empresa, va preguntar quina era la durada del jornal. Resposta: 13 hores, o sigui (13×6), 78 hores. Per què no li pagaven, doncs, les 10 hores i 40 minuts suplementaris que havia treballat?. Després de moltes discussions, finalment va aconseguir que li paguessin un plus de 10 penics.»

  1. Ateneu Flor de Maig
    carrer del Dr. Trueta 195 – passatge Bori 2-4.

És un edifici d’estil neoclàssic construït el 1896 com a seu de l’antiga cooperativa d’ajut a l’obrer. Aquesta va ser una de les cooperatives obreres més importants de Catalunya fins al 1950. L’edifici va ser reformat l’any 1978 per l’arquitecte Albert Pla Gisbert, i es va convertir en l’Ateneu Popular del Poblenou.

Edifici en cantonada, amb tipologia d’entre mitgeres, de planta baixa i planta pis a la cantonada i dues plantes pis a la part del passatge Bori i cobert amb terrat.

De la construcció, que segueix un esquema de composició neoclàssic, tot i la gran quantitat d’elements decoratius sobreposats, destaquen el gran balcó corregut (amb una abarrocada barana de ferro colat), el tractament de la cantonada (amb l’entrada principal, el finestral monumental coronat per un rellotge de la planta primera i el templet de coronament amb ornamentació floral), els elements florals de la decoració de tota la façana i la potent cornisa de coronament. A l’interior s’ha de destacar l’estructura mixta de parets de càrrega i jàsseres metàl·liques en gelosia.

A principis del mes de febrer actual els Bombers de Barcelona, acompanyats de tècnics municipals i la Guàrdia Urbana, van fer una visita d’inspecció a l’edifici trobant-hi deficiències estructurals. Per evitar el risc d’esfondrament varen decidir el desallotjament.

  1. Fàbrica del Cànem
    carrer de la Llacuna 10-20.

Força conegudes van ser les «dones del Cànem», nom popular d’una altra fàbrica que, amb més de 2.000 obrers, era l’única filatura de jute de la península, anys més tard substituït pel cànem. Durant la Guerra Civil es va convertir en una presó. Fundada el 1882 pels germans Godó, era coneguda també com Els Sacs, perquè al principi s’hi fabricaven sacs. A la fàbrica hi treballaven bàsicament dones; tantes, que quan sortien a la mateixa hora totes vestides de negre van començar a ser conegudes com les «xinxes del cànem».

Estava formada per dos grans blocs, entre els carrers Dr. Trueta (abans Wad-Ras), Llacuna, Ramon Turró (abans Enna), Roc Boronat (abans Lutxana), Llull.

Davant hi havia una caserna de la guàrdia civil, en terrenys regalats pels Godó, per a controlar els treballadors.

Durant la postguerra immediata, una de les naus va servir com a presó per als republicans.

Un fragment d’Icària, Icària relata les dures condicions de vida d’aques­tes dones.

«Alguns vespres em sentia inspirat i m’arribava al Cànem a l’hora que plegaven les de dos quarts d’onze. […] Criatures de 9, de 10 anys, defor­mades, raquítiques, enllefernades, forçades a suportar jornals de dotze a catorze hores; dones embotornades, ventrudes, tenyides amb els colors de la fam, de la pudor, d’una misèria que les arrapava fins que morien als 25, als 30, a tot estirar i amb una gran sort als 40.»

Al carrer Llacuna, 25-31 encara hi ha la resta del conjunt fabril dedicat a la filatura del jute propietat de la família Godó.

  1. Antics habitatges de pescadors
    plaça de Prim.

Per arribar fins aquí hem passat pel carrer del Ferrocarril. El nom d’aquest carrer prové de la línia fèrria inaugurada el 1848, que unia Barcelona amb Mataró i passava molt a prop.

La plaça pren el nom del general Joan Prim, un dels promo­tors de la Llei de 12 de desembre de 1869 de legalització de l’enderroc de la Ciutadella i, per tant, de la urbanització dels terrenys circumdants, que abastaven el que més endavant va ser el nucli industrial d’Icària.

A més a més, en aquesta plaça, construïda el 1851, es poden veure encara alguns antics habitatges de pescadors del barri.

A prop d’aquí hi ha el carrer de Topete, dedicat a un almirall castellà i que figura a Icària, Icària com a lloc de reunió dels treballadors quan acaben la seva jornada. Concretament, es troben al bar Miqueló. Entre aquests, hi ha un grup d’anarquistes que planeja l’assassinat del fill hereu d’una gran fàbrica, Can Fenosa.

«[…] i el gran de Can Fenosa se n’ha tret de sobre tres més, me’ls ha fotut al carrer no per malfeiners, sinó per anarquistes: són les seves paraules. […] Va dir: a casa allò que sobra és escòria. […] Crida massa aquest noi gran, se li han de passar els comptes, i abans de dissabte, no donar-li temps a despatxar-ne més, d’escòria.»

  1. Farmàcia Almirall
    carrer de Marià Aguiló 125.

A la vista d’aquesta farmàcia fundada el 1864, en ple centre del Poblenou, rememorem que Xavier Benguerel va fundar el 1940 el Laboratorio Benguerel, S.L., a San­tiago de Xile, una empresa farmacèutica que ‑gràcies a als seus coneixements de farmàcia‑ li va permetre compaginar aquesta feina amb la literatura durant el temps en què va viure a l’exili.

  1. Mercat de la Unió
    plaça de la Unió – Castanys, 14 – Degollada, 25.

Construït l’any 1889 per l’arquitecte Pere Falqués; l’estructura amb arquitectura de ferro recorda la d’altres edificis similars de l’època. En principi va ser simplement un lloc d’inter­canvi de productes del camp i de bestiar, fins que el municipi de Sant Martí va quedar integrat a la ciutat.

A tocar del mercat una placa commemorativa a la façana de la casa del carrer Castanys 13  indica on va néixer Ramon Calsina el 26 de febrer de 1901. Aquest il·lustre pintor realista del Poblenou va ser l’encarregat de dissenyar els decorats per a l’obra del seu amic Xavier Benguerel El casament de la Xela, el 1937.

A Memòries, Benguerel recorda així Ramon Calsina i la seva col·laboració:

«Artista extraordinàriament dotat, i per afegiment, amb una consciència d’artesà que avui gairebé només es pot descobrir als museus, executà els figurins no de la manera usual, sinó com si cada personatge fos un ésser vivent, dels que ens eren més familiars al nostre barri.»

  1. Can Saladrigas
    carrer del Joncar 35.

Avui acull la Biblioteca Poblenou – Manuel Arranz i un espai de gent gran del districte. Inicialment un dels complexos industrials que poblaven el barri al començament del segle xx.

La fàbrica es va crear el 1860. S’hi duien a terme diverses activitats relacionades amb el món del tèxtil, com ara la confecció de sacs, filats de cotó, teixits de llana, etc. La majoria dels treballadors d’aquest tipus de fàbriques eren dones i infants.

Benguerel reflecteix l’ambient obrer a què estava acostumat des de ben petit en moltes de les seves obres. Aquí en tenim un exemple, a Pàgines d’un adolescent:

«Em sublevava veure com vivia la gent del meu barri. M’aventurava des de Pequín fins a la Marbella. Era depriment, trist. A les nits no podia dormir. Allò saltava als ulls, de tan injust.»

  1. Rambla del Poblenou.

Anomenada anteriorment passeig del Triomf, es considera l’eix vertebrador de la vida social del barri. Per això, des del punt de vista arquitectònic, hi trobem habitatges amb un gran valor dins el moviment modernista. Cal destacar en aquest sentit els edificis dels números 42 i 51 Casa Josep Creus Aymerich.

Un fragment de la novel·la de Benguerel, Suburbi ens parla d’aquest antic passeig del Triomf:

«Estimat Quimet. Ja ets prou gran. T’hauràs d’espavilar. Jo surto cap a França. Et recomano que vagis a parlar amb els teus oncles i els contis el que fa el cas. Viuen al passeig del Triomf, 58, al Poble Nou.»

Des dels fets de la Setmana Tràgica, l’anarquisme es va convertir en la força que va liderar la lluita entre les classes marginades, obreres, i les classes benestants, els amos i l’Església. Durant el període entre el 1917 i el 1923, van tenir lloc importants enfrontaments armats entre el sindicat únic i la patronal, i Xavier Benguerel, que va viure aquests fets, relata a Icària, Icària una de les múltiples detencions que hi va haver de suposats anarquistes.

«El pare, emmanillat entre els dos buldogs, no protesta, calla. Surts al carrer. Els guàrdies, un a cada banda, l’obligaven a avançar cap a la camioneta. El pare et va mirar per última vegada, els ulls enterbolits. Els llavis tremolosos.»

Tota aquesta zona del barri va patir nombrosos bombardejos durant la Guerra Civil, tant per la proximitat de les fàbriques com pel fet de ser un important nucli de resistència antifeixista.

D’altra banda, com que es tractava de l’artèria principal del barri, hi passaven els tramvies. La primera línia s’hi va instaurar el 1874 i es va designar amb el número 36. Dels antics tramvies de tracció de sang, ac­cionats per cavalls, es va passar als elèctrics, fins que van ser substituïts per autobusos ja ben entrat el segle XX.

Benguerel fa unes pinzellades descriptives a Pàgines d’un adolescent:

«Cada dia, en sortir del despatx, corria a trobar-la. Agafàvem el tramvia a la plaça d’Urquinaona i baixàvem al pont dels Àngels. D’allà fins a casa d’ella, anàvem a peu, de bracet, pels carrers de Llull o de Pujades, fins a ser prop de la Rambla: uns carrers foscos, misteriosos. Només pensava en ella. Com en una obsessió. Era a l’estiu. Els diumenges al matí anàvem als banys; a la tarda, al cinema.»

  1. Casino L’Aliança
    Rambla del Poblenou 42.

Aquesta societat recreativa és només un exemple de les moltes que van sorgir al començament del segle xx. Es tracta d’un edifici d’estil classicista construït per l’arquitecte Amadeu Llopart l’any 1929, i del qual destacaríem l’elegant entrada principal.

Benguerel escriu a Memòries:

«El meu pare era soci de L’Aliança, i nosaltres, els nois, érem socis del Centre Moral, a instàncies de la meva mare i les meves tietes. De totes maneres, el pare acabà també sent-ne soci i vocal de la junta. Local sinistre, vell, brut, amb rates com conills, i un empostissat que cruixia però que ho aguantava tot. Vaig ballar-hi moltes sardanes mal ballades, vaig recitar-hi Verdaguer amb èxit indiscutible, vaig fer-hi vessar unes quantes llàgrimes representant el paper de sant Miquel Arcàngel.»

El 1910 es va crear el Centre Moral i Instructiu al carrer de Pujades, de caràcter molt més religiós que l’anterior.

  1. Club Esportiu Júpiter i Club Esportiu Monopol
    Rambla del Poblenou 44
    Rambla del Poblenou 74.

A la façana de l’actual orxateria El Tío Che de la rambla del Poblenou es pot veure una placa que commemora la creació del Club Esportiu Júpiter el 1909. El promotor del club va ser l’anglès David Mauchan. El seu camp de futbol era al solar que ara ocupen els jardins de Josep Trueta.

Un altre club esportiu (fundat el 1928) ja va celebrar el 75è aniversari el 2003: es tracta del Club Esportiu Monopol, que té la seu a la rambla del Poblenou 74 i encara duu a terme activitats esportives i associatives.

Les Memòries de Benguerel fan referència també a aquests clubs esportius:

«Més tard, entre els 15 i els 16 anys, vaig ingressar a l’Agrupació Excursi­onista Júpiter, també instal·lada en plena rambla, al costat de Can Calvo, l’impressor que ens fiava la revista Poble Nou que vam fundar amb en Salvador Roca i Roca. L’Agrupació era el feu dels catalanistes purs. I el dels jugadors d’escacs.»

  1. Plaques commemoratives
    Rambla del Poblenou / carrer de Llull
    Rambla del Poblenou / carrer de Pallars

A la cruïlla de la Rambla amb el carrer de Llull podem veure clavada a terra una placa dedicada a les Dones del Cànem.

Una altre dedicada a Xavier Benguerel la trobem a la cruïlla de la Rambla amb el carrer de Pallars. I a la cantonada (Pallars 227), una altra placa a la façana recorda el lloc on va viure l’autor fins que l’any 1939 es va haver d’exiliar.

  1. Can Felipa
    Camí antic de València / Pallars.

Va ser el complex de l’antiga fàbrica dedicava al teixit i tintat de seda de l’empresa Central de Acabados Textiles S. A. -coneguda pel seu acrònim CATEX i popularment Can Felipa- incloïa dins els seus límits diferents edificis, alguns no lligats estrictament a la producció. Abans de 1918 s’hi troben construïts els que van esdevenir menjadors de l’empresa i és l’edifici amb façana al carrer de Marià Aguiló.

L’edifici principal és una fàbrica de pisos, molt habitual en el moment de l’edificació, el 1885. Un dels exemples més característics d’aquesta tipologia és Ca l’Aranyó. Hi destaca una gran quantitat d’obertures al mur que segueixen criteris purament funcionals. La llum a l’interior i l’amplitud de les plantes per encabir-hi la maquinària i la infraestructura pròpia del teixit i el tintat de la seda són altres elements característics d’aquest edifici industrial. El 1991 va ser rehabilitat i convertit en centre cívic per l’arquitecte Josep Lluís Mateo.

La creació del nou Poblenou fa néixer contrastos entre marginalitat i modernitat. La imaginació de Manuel Vázquez Montalbán situa l’entranyable Pepe Carvalho en aquests escenaris al llibre El laberinto griego (de 1991), quan la ciutat estava a punt de convertir-se en olímpica.

«A esta parte más industrial del Pueblo Nuevo, Poblenou en catalán, tam­bién se la llamó la Manchester catalana. Los industriales barceloneses del siglo XIX idolatraban el modelo inglés. Me gustan las ruinas contem­poráneas […] y últimamente paseo mucho por la ciudad amenazada por la modernidad. En el barrio viejo, muy cerca de aquí, están abriendo una vía ancha que se va a llevar los malos olores de la ciudad podrida no sé a dónde, pero se los va a llevar. Y de la Manchester catalana, de Icaria, poco va a quedar. Es curioso que los patronos soñaran con Manchester y sus obreros con Icaria. ¿Con qué sueñan hoy en día unos y otros?»

  1. Jardins de Xavier Benguerel
    carrer de Marià Aguiló / camí Antic de València

Som al final de la passejada en la plaça que porta el nom d’aquest escriptor i traductor en llengua catalana. Nascut al carrer Guifré el Pilós (avui inexistent) a prop d’aquí el 1905, fill d’una família de gravadors tèxtils, hi va viure durant 33 anys fins que l’exili el va portar primer a França i després a Xile, d’on va tornar a Catalunya el 1954. Un home que va estimar el barri i va morir veient la transformació del Poblenou i de la façana marítima de la ciutat a conseqüència de la celebració de les obres que es realitzaven amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992.

Acabem la passejada per aquest barri que ha viscut una enorme transformació d’ençà l’època olímpica, accentuada per la remodelació de la zona de Diagonal Mar i el Fòrum. Les fàbriques han deixat pas a les noves indústries del coneixement sota el nom del projecte inacabat del 22@, i les antigues cases obreres a nous models d’habitatge actual.

Ens acomiadem amb una cita de Joan Oliver, amic de Benguerel, en el pròleg a El desaparegut.

“Benguerel ha estat des del començament un escriptor de raça, de gran alè. Ha escrit […] en centenars, en milers de quartilles, lentes històries d’ànimes difícils, drames complexos d’homes i famílies, vides i morts humanes. […] Benguerel escrivia sempre i malgrat tot […].
Per a un escriptor de llengua catalana i donades les especials contingències del seu temps, ningú no em negarà que el cas de Xavier Benguerel revela almenys una fidelitat rigorosa, serena, fèrria al destí que lliurement acceptava. Però això no és pas tot. Benguerel és un narrador de sostinguda empenta creadora i un estilista, tot ensems. Reuneix el poder i la qualitat i aspira a maridar el preciosisme de l’orfebreria amb la grandiositat de l’arquitectura monumental. Estima la llengua des de les més pures arrels i sap que l’escriptor autèntic és un aprenent indefinit del seu ofici, que cada dia ha d’afinar una mica més l’instrument de què es val i millorar la classe de la seva feina”.

Aquesta entrada s'ha publicat en cròniques i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.