Passejada pel Raval #2

Visitarem novament el Raval, un barri aixecat entre la segona i la tercera muralla, on s’hi concentraven convents i horts.

FontJoanAmadesEl segle XIX s’establien les primeres fàbriques i els obrers comencen a conformar el caràcter popular del barri que avui encara perdura.

Travessant de dalt a baix, dedicarem aquesta caminada a recórrer llocs poc coneguts i conèixer històries i anècdotes diverses -algunes obscures, inclús sinistres- per carrers que fins els anys seixanta pertanyien al barri que portava el qualificatiu de “xino”.

D’altra banda, a poc que hi parem atenció, ens serà fàcil descobrir en aquest barri humil el record de llocs on van néixer, viure i passar personatges de renom que hi han deixat petja inclús reconeguts arreu.

Es pot seguir aquest itinerari fent clic sobre el següent vincle de Google Maps. És una proposta de les moltes que es poden fer pel barri.

En aquesta passejada, realitzada ahir, feia de guia del grup en Joan Rodrigo, de l’espai Fort Pienc.

  1. Plaça de la Universitat.

Som a la confluència amb la Gran Via de les Corts Catalanes. Aquesta important via creua el pla de Barcelona des d’Hospitalet de Llobregat fins a Sant Adrià de Besòs i, amb una longitud de més de 13 km, té com una de les seves característiques ser el carrer amb més numeració de portals d’edificis d’Espanya, doncs arriba fins al 1198.

Universitat de Barcelona

Durant l’edat mitjana comencen a aparèixer els anomenats «estudis generals», institucions que amb el temps es convertiran en les universitats tal com les coneixem. Els centres que tenien la categoria d’«estudis generals» eren fundats pel papa, per l’emperador o pel rei, i havien de tenir una facultat d’arts i una facultat superior (de teologia, dret o medicina).

Els primers d’aquests centres que sorgeixen a Catalunya són l’Estudi General de Lleida (1300), l’Estudi General de Perpinyà (1349) i l’Estudi General de Girona (1446).

Antecedents i cronologia de la Universitat de Barcelona.

  • 1402: Estudi General de Medicina i Arts. El rei Martí l’Humà estableix els ensenyaments que el conformaran.
  • 1450: Estudi General de Barcelona. El rei Alfons V unifica tots els centres universitaris.
  • 1559: Estudi General de totes les Facultats, que es va començar a construir l’any 1536 a la Rambla. D’això el nom de Rambla dels Estudis que va tenir el tram alt que va del carrer dels Tallers al de la Canuda.
  • 1714: Trasllat dels estudis a Cervera, com a conseqüència de la victòria de Felip V en la Guerra de Successió.
  • 1842: Restabliment de la Universitat a Barcelona, degut a reivindicacions del territori. Desapareix la de Cervera. El convent del Carme alberga les diferents dependències universitàries i acull les facultats majors de Teologia, Cànons i Lleis i, posteriorment, la Facultat de Farmàcia.
  • 1871: A partir d’aquest any tots els ensenyaments universitaris s’imparteixen ja al nou edifici de la plaça Universitat (iniciada la construcció el 1863), exceptuant els estudis de Medicina, que es feien, des de 1843, a l’antic Hospital de la Santa Creu.
  • 1874: Inauguració de l’edifici de la plaça de la Universitat, projectat per Elies Rogent.
  • 1906: S’inaugura la nova Facultat de Medicina a l’edifici del nou Hospital Clínic, a l’Eixample.
  • 1933: El Govern de la República aprova la concessió de l’Estatut d’autonomia de la Universitat de Barcelona.
  • 1939: La dictadura comporta una forta repressió universitària, depuració del professorat, supressió de l’autonomia universitària i eliminació de la cultura i la llengua catalanes de la vida acadèmica.
  • 1950: Es comencen a construir nous edificis a la zona universitària de Pedralbes.
  • 1960: En aquesta dècada els moviments estudiantils encapçalen diverses iniciatives contra la dictadura, com la protecció i difusió de la cultura i la llengua catalanes, la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona o l’ocupació del Rectorat de la Universitat per part dels estudiants el gener del 1969.
  • 1977: Amb el final de la dictadura, comença la normalització, la modernització i la democratització de la Universitat.
  • 1985: Es restableix l’autonomia universitària perduda durant la dictadura franquista.
  • A partir d’aleshores es construeix la Facultat de Geologia, l’establiment del Campus de Ciències de la Salut a Bellvitge, el Campus Mundet per acollir la formació del Professorat i les facultats de Pedagogia i Psicologia, i les facultats de Filosofia i Geografia i Història al Raval.

El Aguila

L’edifici d’aquests magatzems estava en la cantonada de la plaça amb el carrer Pelai; en els baixos d’un edifici posterior ara hi ha la botiga Lefties, del grup Inditex.

El Aguila va ser fundada per l’advocat gironí Pere Bosch Labrús el 1925. Comprat pel controvertit Julio Muñoz Ramonet a finals dels cinquanta del segle passat i destruït arran d’un incendi el 06‑06‑1981. Aquest mateix personatge, va ser propietari d’El Barato, un altre popular magatzem, actualment inexistent, amb façana a la Ronda de Sant Antoni i als carrers de Tamarit i Villarroel, a prop d’aquí.

  1. Carrer dels Tallers.

Contràriament al que en principi es podria suposar, el seu nom prové dels talladors de carn que hi havia a la rodalia; és a dir que tindria més a veure amb l’ofici que es practicava. Per tant no és per l’existència de tallers i fàbriques, que sí hi havia en general al Raval.

El Papus
carrer dels Tallers 77 cantonada carrer de Valldonzella.

En l’edifici hi havia la revista satírica, que el 20-09-1977 va patir un atemptat per l’explosió d’un paquet bomba del grup feixista Triple A enviat a la redacció del setmanari. Com a resultat va morir el conserge de la finca. Aquesta revista es podria considerar precedent de El jueves.

UGT
carrer dels Tallers 29.

En aquesta casa el 12-08-1888 es va celebrar el congrés constituent del que seria la Unió General de Treballadors. Aquí va residir la seu central del sindicat fins l’any 1899, que el Comitè nacional va decidir traslladar-la a Madrid.

Hospital militar
Plaça de Castella.

En l’eixamplament del carrer Tallers que ara forma aquesta plaça hi va haver l’edifici de l’Hospital militar, obra del segle XVIII, de planta baixa i tres pisos, i una capella en la part central, que és el que encara es conserva en l’actualitat.

L’edifici va tenir usos diversos. Inicialment, des de 1704, havia sigut residència dels membres de la Congregació de la Missió, fundada per Sant Vicenç de Paül, anomenant-la Casa de Sant Sever.

Durant l’ocupació napoleònica (1808) va ser destinat a hospital militar i posteriorment es convertí en fàbrica de tabac. Va tornar a ser hospital durant el trienni constitucional (1820-1823) i després els frares varen vendre la propietat, quedant definitivament com hospital militar. Amb el producte de la venda d’aquesta casa el 1833 s’instal·laven en una nova construïda prop la muralla, on ara hi ha la plaça de Josep M. Folch i Torres, que veurem més tard.

Aquest hospital va ser enderrocat l’any 1942 quan va estar a punt l’hospital militar de Vallcarca, avui dia transformat en un complex denominat Parc Sanitari Pere Virgili dedicat a serveis assistencials, d’investigació i docència.

Església de Sant Pere Nolasc

L’actual parròquia era la capella interior del primer convent que els Pares Paüls tingueren a Espanya i posteriorment de l’Hospital militar. Fou construïda entre el 1710 i el 1746 i dedicada a Sant Sever i a San Carlos Borromeo. Des de 1969 està dedicada al fundador de l’orde dels Mercedaris, Pere Nolasc.

  1. Carrer de Torres Amat.

Dispensari antituberculós
Carrer de Torres Amat – passatge de Sant Bernat.

El Departament de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat Republicana, l’any 1934 projectà el Dispensari Central Antituberculós, obra de Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan B. Subirana, en un intent de socialització hospitalària. Aquest dispensari s’inseria dins d’una campanya contra la tuberculosi i tenia un total respecte pels postulats racionalistes. L’estructura de l’edifici va respondre a una nova concepció de la medicina hospitalària i a una distribució dels espais més moderna.

Els mateixos arquitectes, components del moviment arquitectònic GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), són els que varen realitzar la Casa Bloc a Sant Andreu en la mateixa època.

  1. Carrer de Joaquim Costa.

Abans de maig de 1923 anomenat carrer de Ponent per l’orientació geogràfica del carrer. Des de l’any 1923, per iniciativa del Centro Aragonés, porta el nom de Joaquin Costa Martínez (Montsó 1846 – Graus 1911), polític, notari i historiador.

En els darrers anys les reformes urbanístiques i l’arribada de nous immigrants d’ètnies diverses han transformat, una vegada més, aquest racó de Barcelona.

Centro Aragonés
carrer de Joaquim Costa 68.

Edifici d’estil mudèjar de maó vist, amb aplicacions ceràmiques, projectat per Miguel Angel Navarro l’any 1914, per acollir la seu de la casa regional d’Aragó amb finalitats benéfico-culturals. Com a curiositat dir que en els fonaments de l’edifici es troben restes de les muralles de les tres províncies aragoneses, que es van fer servir en la cerimònia de col·locació de la primera pedra.

A la planta baixa funciona el teatre Goya, inaugurat el 1916, pel qual han passat artistes de primer nivell.

Com a complement d’informació em sembla prou interessant incloure el vincle de l’extensa i detallada crònica de la inauguració del Centro Aragonés.

Acabar com el rosari de l’aurora.

Respecte a l’origen de la dita hi ha versions diverses sobre el lloc i la causa, però en el fet coincideixen totes que té a veure amb una processó pels carrers. La versió que ens explica el guia és referida al carrer on som.

Es diu que un dia passava per aquí una tradicional processó amb el corresponent seguici resant el rosari a trenc d’alba. En l’època dels fets els veïns no eren especialment devots, més aviat al contrari, el barri estava composat majoritàriament per gent de classe obrera i molts amb tendències anticlericals que pretenien acabar amb aquesta pràctica devota. Quan la processó passava, des dels balcons varen començar a increpar el seguici amb crits que varen acabar llençant líquids diversos que varen trobar a mà, com gibrells i galledes d’aigua i encara més el contingut d’orinals. Per descomptat això va originar una descomunal baralla campal entre devots i veïns contraris a la tradicional processó.

D’això ve que es diu que algun assumpte acaba com el rosari de l’aurora quan ho fa de forma negativa o arriba al fracàs per desacord entre les parts.

  1. Carrer de la Verge.

El nom li ve de la Verge del Cor, protectora de la comunitat cistercenca del monestir de Santa Maria de Valldonzella. Aquest carrer data de 1867 i s’obrí per poder donar entrada des del carrer de Valldonzella al pati anterior del monestir de Santa Maria de Valldonzella, que existí des de 1640 fins a 1909, quan va patir un incendi que el va destruir.

Monestir de Santa Maria de Valldonzella.

Aquest convent de monges de l’orde del Cister ha tingut una vida itinerant durant segles ja que les circumstàncies de la història les ha obligat a traslladar d’ubicació diverses vegades.

La comunitat es va constituir el 1237 a Santa Creu d’Olorda (Collserola). D’aquí varen passar el 1263 a un nou monestir prop de la Creu Coberta (aproximadament on actualment hi ha la Casa Golferichs, a la Gran Via) fora les muralles de Barcelona. Durant el segle XIV, els reis i la cort, abans d’entrar a Barcelona, passaven uns dies a Valldonzella. Prova d’això és que el 1410, va morir el rei Martí l’Humà. Aquest monestir era destruït durant la Guerra dels Segadors el segle XVII.

Aleshores passaren a ocupar el Priorat de Santa Maria de Natzaret, dintre de les muralles. Des del passatge Sant Bernat just a l’entrada del carrer de la Verge encara es conserven les restes del portal d’aquest monestir, del qual l’obertura de l’actual carrer Joaquim Costa va suposar-ne l’enderrocament d’una part l’any 1862. L’edifici finalment va resultar destruït per un incendi durant la Setmana Tràgica de 1909.

La comunitat va ser acollida provisionalment per la família de Manuel Valls a la Torre dels Pardals (Sagrera). Mentrestant es construïa l’actual monestir d’estil modernista, obra de Bernardí Martorell, que era ocupat l’any 1913, al carrer del Cister 41, prop de la Torre Bellesguard, que varem tenir ocasió de veure en la passejada per Sant Gervasi #2.

La Paloma
carrer del Tigre 27.

Una de les sales de ball més antigues i de les més famoses de Catalunya.

Carrer del Lleó, carrer del Tigre, carrer de la Paloma.

S’ha dit que el nom del tercer d’aquests carrers es donà en record d’una havanera molt popular que cantaven els mariners arribats d’Amèrica.

Però, segons la versió popular, els tres noms de Lleó, Tigre i Paloma eren els de dos gossos i una gossa d’un hortolà de l’indret. Els tres carrers van ser urbanitzats simultàniament, a mitjans del segle XIX.

Terenci Moix
carrer de Joaquim Costa 37

Una placa recorda la casa on va néixer i va viure fins l’adolescència l’escriptor. En la botiga del costat hi havia la Granja de Gavà (ara amb el rètol “Beirut”), un dels emblemàtics locals desapareguts que va ser el negoci dels pares.

Casa Almirall
carrer de Joaquim Costa 33

Malgrat ser un dels establiments més antics -va ser fundat l’any 1860- es troba ben conservat. La decoració encara evoca l’ambient tranquil i bohemi del segle XIX. L’aire modernista, combina la fusta amb el marbre per donar un resultat harmònic i suggeridor. Recomanable visitar-lo doncs a l’hora que hi passem és tancat.

Enriqueta Martí
carrer de Joaquim Costa 29

A l’entresòl d’aquesta finca va viure la persona coneguda popularment com Vampira del Raval o del carrer Ponent.

Va néixer l’any 1868 a Sant Feliu de Llobregat i de jove es va traslladar a Barcelona per treballar de minyona. Va acabar exercint la prostitució i fent de proxeneta, així com també de remeiera. Però el fet de la seva vida que va tenir més rellevància va ser degut a la desaparició i mort de nens.

L’any 1912 una veïna de l’edifici va veure darrera una finestra el rostre d’una nena amb els cabells rapats que jugava amb una altre nena. Aquesta veïna es va malfiar quan l’Enriqueta va tancar la finestra per amagar la nena, però també per l’estranya vida que duia la dona. Feia dues setmanes que uns pares havien denunciat la desaparició de la seva filla Teresita. Les sospites es varen convertir en realitat quan agents de l’autoritat van escorcollar el pis trobant proves i indicis de les víctimes de l’activitat delictiva de l’assassina.

L’Enriqueta va ser detinguda i enviada a la presó de dones de Reina Amàlia (on ara hi ha la plaça Folch i Torres, per la qual passarem). Es va iniciar un judici però no va arribar a ser condemnada. El 12-05-1913 va morir a la mateixa presó com a resultat del linxament d’algunes companyes. Els detalls d’aquesta mort es varen amagar i oficialment es va dir que havia sigut per una malaltia. Mai se sabrà la gent implicada; durant la instrucció es varen revelar noms de famílies i persones importants de la ciutat dels quals es va dir que podien ser clients rics que havien sigut clients de l’Enriqueta.

  1. Plaça d’Emili Vendrell.

A la confluència amb el carrer de Joaquim Costa hi trobem aquest espai recuperat per iniciativa popular, fruit d’un esponjament urbanístic, amb un monument dedicat l’any 1982 a Emili Vendrell Ibars (Barcelona 1893-1962), nascut al barri (carrer de la Cera 33). Tenor i intèrpret de cançons populars catalanes, va arribar a ser solista de l’Orfeó Català en diverses concerts de música clàssica. Més endavant es va dedicar a la sarsuela, gènere en el qual va aconseguir renom.

El fill, Emili Vendrell Coutier, Barcelona (1924-1999) també es va dedicar professionalment com a cantant de música popular, si be no va arribar a l’èxit del pare.

  1. Carrer del Peu de la Creu.

Pel convent (segle XIII) dels pares trinitaris més conegut amb el nom de Peu de la Creu.

  1. Plaça de Joan Amades.

Al costat de la Font del Carme adossada a la paret de l’edifici del Grup Escolar hi ha una placa que recorda Joan Amades (Barcelona 1890-1959), veí del carrer del Peu de la Creu. Va ser un eminent etnòleg i folklorista. Era llibreter de vell als Encants de Sant Antoni i aquesta podria ser la causa de la seva nombrosa producció literària, entre la que cal destacar la voluminosa obra Costumari Català, entre una gran quantitat de llibres.

  1. Carrer del Carme.

Pel convent del Carme al qual, cap a l’any 1292, s’hi varen establir, els religiosos de l’orde de la Verge del Mont Carmel (carmelites calçats). En els edificis, l’any 1838, l’Ajuntament hi establí la Universitat literària, fins que el 1872 va passar al nou emplaçament de la plaça de la Universitat.

FontHospSCreuHospital de la Santa Creu.

En anteriors passejades hem tingut oportunitat de conèixer el conjunt d’aquest recinte gòtic que va acollir des de 1401 l’hospital general de la ciutat integrant en un de sol els sis centres hospitalaris medievals existents anteriorment a Barcelona.

En el conjunt arquitectònic també hi ha la Casa de Convalescència, ocupada per l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia de Medicina i l’antiga Capella, ara centre d’exposicions.

En l’interior de l’Institut d’Estudis Catalans val la pena visitar el Jardí Mercè Rodoreda, un dels pocs jardins penjants de la ciutat de Barcelona, que conté una mostra de les flors i plantes citades en les obres de l’escriptora.

Biblioteca de Catalunya.

Està ubicada a la planta superior de les tres naus de que consta el recinte. A l’entrada veiem un espai diàfan i sense columnes on antigament hi varen haver les sales d’hospitalització.

Des de 1918 la documentació de l’antic hospital està dividida entre la Biblioteca de Catalunya i l’Hospital de Sant Pau. La base de dades oberta i actualitzada, recull el catàleg conjunt de tot l’arxiu hospitalari.

  1. Plaça del Pedró

Església de Sant Llàtzer

Capella romànica dedicada al sant patró dels leprosos. Havia format part d’un hospital de mesells situat en aquest lloc entre els segles XII i XV. Des de principis del segle XX havia estat destinada a usos civils i oblidada. Recuperada la dècada dels 80 del segle XX, quan va ser restaurada i descobert l’absis que fins aquell moment havia estat amagat per cases.

Font de Santa Eulàlia

De les imatges públiques de la patrona aquesta és la més antiga. L’obra en marbre és de Llàtzer Tramullas i Lluís Bonifaç, i el basament de Miquel Colomer, del 1687. El monument substituïa un altre de fusta obra de Josep Darder inaugurat el 1673 amb grans festes populars.

En principi no hi havia cap font, sinó un monument a santa Eulàlia perquè, segons la llegenda, en aquella confluència de dos antics camins va ser exposat, en temps del pretor Dacià, el cos nu i clavat a la creu de la santa.

  1. Carrer de Sant Antoni Abat.

El nom li ve per l’anacoreta egipci, patró dels animals domèstics. El carrer ja existia al segle XV.

Església del Carme
carrer de Sant Antoni Abat 10

Porta el nom en memòria del convent del Carme. És un edifici modernista projectat per Josep M. Pericàs, deixeble de Gaudí i construït entre els anys 1911 i 1913 amb totxo a obra vista, en el lloc on havia hagut el monestir de Sant Maties de les monges jerònimes que resultà destruït durant la Setmana Tràgica. Destaca l’alçada del seu campanar.

L’any 1935 es va ampliar l’edifici amb el centre parroquial amb un espai escènic que avui és el Teatre del Raval.

Portal de Sant Antoni

Situat en el camí que venia d’Aragó i per això accés principal de reis, prínceps i ambaixadors de la tercera muralla. Travessant la ciutat de dret trobaríem el Portal Nou a l’est.

A ambdós costats dos edificis, la Casa de la Bolla, propietat de la Generalitat i l’antiga església de Sant Antoni. El primer, es va crear amb la funció de recaptar impostos per l’entrada i sortida de mercaderies de la ciutat. Es tracta d’un edifici que encara avui manté l’aspecte exterior original. L’estil es pot situar a cavall entre el gòtic i el renaixement. El segon, estava dedicat a la cura de pelegrins i leprosos. Tenia la missió de vetllar per l’estat sanitari dels viatgers i traginers que entraven a la ciutat. Tractaven el foc de Sant Antoni, un fong que infectava els cereals i, per tant, les farines amb què es feia el pa. El portal va desaparèixer quan es va enderrocar la muralla. L’església va ser cedida als Escolapis el 1806, amb el compromís d’obrir una escola encara existent amb façana principal a la ronda de Sant Antoni.

  1. Ronda de Sant Antoni. Ronda de Sant Pau.

Mercat de Sant Antoni

S’aixeca on estava emplaçat el baluard de Sant Antoni i el seu sistema defensiu.

És un edifici del 1879, de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, inspirat en Les Halles de París, amb la mateixa tècnica constructiva que el Mercat del Born. Actualment el trobem en rehabilitació.

  1. Carrer de la Cera.

Per l’establiment de blanqueig de cera que hi havia antigament al carrer.

Carrer de la Cera 33

A la façana de la casa on va néixer Emili Vendrell Ibars una placa ho commemora.

Carrer d’en Botella 11

Una altre placa indica la casa on va néixer el periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán.

Can Lluís
carrer de la Cera 49

Restaurant obert l’any 1929, en el lloc d’una vella fonda coneguda popularment amb el malnom de Can Mosques, pels insectes que durant l’estiu es concentraven a la porta del local, atretes per l’olor dels barrils de bacallà que allà hi havia.

Des de la dècada dels seixanta Can Lluís és un dels primers restaurants de la ciutat que decideix fer la carta en català. Els artistes comencen a reunir-se al restaurant: Joglars, Dagoll-Dagom, La Trinca, Terenci Moix, el Grup de Periodistes de Barcelona, Ovidi Montllor, la gauche divine… Entre d’altres personatges famosos que varen passar per aquí cal citar també els noms de l’escriptor Manuel Vázquez Montalban i el cantant Peret, creador de la rumba catalana.

  1. Carrer de la Reina Amàlia.

El nom fou donat al carrer per recordar la visita que els reis consorts Ferran VII i la seva tercera esposa Maria Josefa Amàlia de Saxònia (? 1803 – Aranjuez 1829), feren a Barcelona el 4 de desembre de 1827.

  1. Plaça de Josep M. Folch i Torres.

Presó d’Amàlia.

Amb els diners obtinguts de la venda del convent de Sant Vicenç de Paül, del carrer dels Tallers, després del trienni constitucional els Paüls varen construir una nova casa al costat de la muralla de Sant Pau, on s’instal·laren l’any 1833. Dos anys més tard es va incendiar i desamortitzà convertint-la en presó l’any 1839.

Aquesta presó fou enderrocada al principi de la guerra civil. El solar originat es va convertir en plaça i, més endavant en una part, l’Institut Milà i Fontanals, construït en la dècada dels 60 del segle XX.

  1. Carrer de l’Hort de la Bomba.

A principis del segle XIX, la zona era plena d’horts provinents de la darrera partió de l’horta inferior de Sant Pau del Camp. El carrer s’obrí l’any 1806. L’origen del nom prové d’un l’hort que disposava d’una bomba mecànica per elevar aigua, en un moment en què els hortolans treien l’aigua dels pous a braços.

  1. Carrer de les Carretes.

El nom del carrer és, d’origen popular, i molt antic. Citat l’any 1383 en una escriptura com a camí que va del monestir de Sant Pau al carrer del Pedró. Una ordenació de l’any 1583 estableix els arbitris que havien de pagar els carros, carretes i corrues per transitar per la ciutat perquè malmetien els empedrats.

  1. Carrer de Sant Pau.

Monestir de Sant Pau del Camp
carrer de Sant Pau 101.

Es tracta d’un monestir benedictí d’estil romànic. No es tenen dades documentals de la data de construcció, però podria ser de 911, per la inscripció trobada en una làpida corresponent a la tomba del comte de Barcelona Guifré II, fill de Guifré el Pilós. Un dels edificis d’aquella època més ben conservats a la ciutat.

El monestir era al mig de camps, com ho indica el seu nom, fora de les muralles, fins que es va aixecar la tercera.

L’església és d’una única nau amb planta de creu grega. Té un absis i dues absidioles i cimbori amb transsepte. L’interior és cobert amb volta de canó.

La portalada està emmarcada per dues columnes acabades en dos antics capitells visigòtics fets de marbre on es repenja l’arquivolta de mig punt. Al timpà hi ha una imatge de Jesús voltat pels apòstols Pere i Pau. El frontal és de l’època visigòtica, amb representacions tradicionals dels evangelistes: Sant Marc per un lleó, Sant Lluc per un brau, Sant Mateu per l’home alat i Sant Joan per l’àliga. Al timpà -al centre- apareix esculpida la figura del Crist en Majestat assegut al tron. La mà esquerra té un llibre i la dreta està en actitud de beneir. Sota hi ha les inscripcions del noms de Pere i Pau, i les lletres gregues alfa i omega, voltat d’un text traduït de la següent manera: “Aquesta porta és el camí del Senyor per a tots, el portal de l’horta de la vida. Veniu-hi tot passant per mi. Renard, per ell i per l’ànima de la seva esposa Ramona, va donar 7 morabatins per a fer aquesta església”. Sobre els capitells hi ha uns medallons amb representacions pròpies de l’època visigòtica.

El claustre és la part del monestir més important per la singularitat dels seus arcs, únics a tota Europa. La seva construcció, malgrat ser del segle XIII i posterior a l’església, mostra influències musulmanes. Es pot visitar els diumenges després de la missa de 12.

Bretxa de Sant Pau

És el nom popular pel qual es coneix l’eixamplament del carrer de Sant Pau, amb la façana costat muntanya enretirada de l’alineació que porta de la Rambla, en el tram que va de davant del Grup Escolar Collaso i Gil fins al final del carrer, a l’avinguda del Paral·lel.

Als voltants trobem:

  • Grup Escolar Collaso i Gil, carrer de Sant Pau 101, obra de Josep Goday inaugurat l’any 1931.
  • Entre els carrers de les Carretes i la de la Reina Amàlia hi va haver el popular bar Pay-Pay actualment desaparegut. En l’edifici del costat que es va aixecar amb cantonada al carrer de les Carretes José Luis Guerin va rodar la pel·lícula “En construcción”, de l’any 2001, documental que va obtenir premis diversos.
  • Ca l’Isidre, carrer de les Flors 12. Restaurant de l’any 1970 on fan una cuina tradicional catalana i mediterrània, i de mercat, amb tocs moderns. El seu propietari assegura que per allà han passat personatges diversos del món de l’espectacle, empresaris i polítics.
  1. Carrer de l’Abat Safont.

Porta el nom de l’abat de Sant Pau del Camp Joan de Safont i de Ferrer, historiador, filòsof i benedictí. Catedràtic de filosofia en el Col·legi de Sant Pau del Camp fins a l’exclaustració de 1835. A partir d’aquell moment, es dedicà a la docència i la divulgació de les ciències físiques.

  1. Avinguda del Paral·lel.

Via pública inaugurada oficialment el 8 d’octubre de 1894. El seu traçat coincideix amb el paral·lel 41º 22′ 34”, nord.

En el període de la dictadura franquista va prendre el nom de Marqués del Duero, malgrat popularment mai no va perdre el nom original.

Des de finals del segle XIX fins a la dècada dels 70 va ser un indret d’oci i d’espectacles. Aquí s’hi van arribar a concentrar infinitat de teatres, cabarets i altres sales d’espectacles entre els que podem recordar noms com el Café Teatro Español, Arnau, Apolo, El Molino, Talia, Victoria.

El Paral·lel barceloní va ser equivalent en importància a la que va tenir el Montmartre de París. Avui dia, vindria a ser semblant al West End londinenc o al Broadway novaiorquès.

  1. Carrer Nou de la Rambla

Quan es va obrir aquesta via l’any 1788 se li va donar el nom de Conde del Asalto, Francisco González de Bassecourt, capità general de Catalunya i corregidor de Barcelona, per iniciativa del qual es va fer. No obstant popularment es coneixia amb el nom actual, que va ser reconegut oficialment durant la Segona República. Des de 1939 tornà a ser Conde del Asalto fins que el 1979 va recuperar el nom pel qual el tornem a conèixer.

Font de la Violetera
carrer Nou de la Rambla 105 cantonada a l’avinguda del Paral·lel.

Escultura de bronze dedicada a la popular cantant de cuplets Raquel Meller (Francisca Marqués). És còpia de l’obra de Josep Viladomat; l’original es conserva al Museu d’Art de les Escaldes – Engordany

Font del carrer Nou
carrer Nou de la Rambla 45

Obra de mitjans del segle XIX.

London bar
carrer Nou de la Rambla 34.

Local d’estil Modernista, inaugurat l’any 1910. Visitat per artistes com Dalí, Picasso, Antonio Gades o els components del Circ Raluy.

Zapateria la Ampurdanesa
carrer Nou de la Rambla 9

Establiment emblemàtic de l’any 1845, negoci familiar, dels més antics de la ciutat, que va haver de tancar com d’altres ja sigui per falta de relleu generacional o per qüestions econòmiques degut a la modificació de la llei d’arrendament. Encara a terra es conserva la placa.

Passem per davant del Palau Güell de camí cap a la Rambla, que és el final del recorregut.

Com a cloenda podeu veure l’àlbum de les fotografies fetes durant aquesta passejada, que són penjades a Picasa.

Aquesta entrada s'ha publicat en cròniques i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.