caminada urbana: Jardins de Montjuïc [III]

El passat dijous varem fer la tercera de les passejada per la muntanya de Montjuïc.
Les edicions anteriors, de la que la d’ara pot ser la continuació, varen ser les següents: [I], el 15-11-2012, i [II], el 18-04-2013.

Preàmbul

Laribal

La major part dels jardins que cobreixen Montjuïc van néixer amb motiu de l’Exposició del 1929. Del disseny se’n va encarregar Jean-Claude Nicolas Forestier, el qual va treballar estretament amb Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Gràcies a aquesta col·laboració avui encara podem contemplar viu el model conegut com jardí meridional. Es tracta d’una tècnica inspirada en la tradició catalana que es barreja amb la jardineria àrab combinada amb influències notables d’altres tipus de jardineria com la francesa i la italiana.

Avui passejarem per set jardins alguns d’ells no gaire coneguts, travessant la que va ser l’avinguda principal de l’Exposició Internacional de 1929, l’esdeveniment més important que va introduir importants transformacions urbanístiques en la ciutat després de l’Exposició Universal de 1888. Si la de 1888 va suposar l’enderrocament i recuperació de l’espai de la Ciutadella, la de 1929 va dignificar i recuperar una bona part de la muntanya de Montjuïc. Amb els Jocs Olímpics de 1992 es va acabar de dignificar la muntanya.

Com sempre donem les gràcies a Mercè Peiró per deixar-nos veure l’àlbum de les fotografies fetes, que ha penjat a Google +. Agrairà els vostres comentaris en relació al seu treball de reportatge.

D’altre banda podeu seguir l’itinerari a través del següent enllaç de Google Maps. Si us ve de gust fer la passejada pel vostre compte us pot servir de guia, aquest trajecte és només un suggeriment.

Recorregut

Punt de trobada: Plaça d’Espanya / Av. Reina Maria Cristina

Torres Venecianes

Són dues torres de 47 m d’alçada. Inspirades en l’arquitectura veneciana –per això els ha quedat el nom– són característiques per l’ús de maó en la seva construcció.

Obra de l’arquitecte Ramon Reventós, que també va projectar el Teatre Grec i el Poble Espanyol.

Servien de punt de referència a l’entrada de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Havien de ser enderrocades, com altres pavellons de la Fira, però han resistit al temps.

Després de ser restaurades, durant el festival d’arquitectura Open House de 2014 van ser obertes al públic, tenint l’oportunitat de visitar el seu interior i pujar fins la galeria superior.

Qui estigui interessat ha d’estar atent a la propera edició de l’Open House, que es fa el mes d’octubre, a veure si també s’hi inclou en el catàleg de visites.

Enfilem l’avinguda Reina Maria Cristina amunt. A la dreta, just a la cruïlla amb la de Francesc Ferrer i Guàrdia, veiem el solar que ha quedat on hi va haver l’emblemàtic Restaurant La Pèrgola, important establiment de restauració de l’Exposició Internacional. Va ser enderrocat a finals de l’any passat; sembla que el destí del lloc serà d’espai públic per donar més visibilitat a l’edifici que veiem una mica més enllà:

Fàbrica Casaramona

Antiga fàbrica tèxtil de l’empresari Casimir Casaramona. Obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. És un conjunt monumental únic de l’arquitectura modernista industrial catalana de principi del segle XX.
Va tenir una vida curta com a fàbrica. S’inaugurava el 1913 i va ser tancada el 1928 per fallida de l’empresa. Posteriorment va ser magatzem de l’Exposició Internacional de 1929. A partir de 1940 va allotjar les cavallerisses i el parc mòbil de la Policia nacional.
Finalment va ser comprada per La Caixa l’any 1963 i el 1992, un cop restaurada, es va convertir en el que ara és el centre cultural que coneixem com CaixaForum de l’Obra Social La Caixa.

Font Màgica

És un referent de la ciutat de Barcelona. Magnífica obra d’enginyeria de Carles Buïgas.
Els horaris de funcionament van canviant segons l’època de l’any; són disponibles a la web que assenyala el vincle del títol anterior.
La plaça on hi ha la font monumental porta el nom del seu creador.

Pavelló Mies van der Rohe

Projectat per l’arquitecte Ludwig Mies van der Rohe, construït amb pedra de diverses classes, acer i vidre, com a pavelló representatiu de la república d’Alemanya.
Acabada l’Exposició Internacional va ser desmuntat l’any 1930, com d’altres.
Cinquanta anys més tard, el 1980 l’arquitecte Oriol Bohigas va impulsar la seva reconstrucció en l’emplaçament original, sent inaugurat tal com el veiem ara el 1986.

Mies van der Rohe també va dissenyar pel pavelló l’original cadira Barcelona, feta d’acer inoxidable i pell, que ha esdevingut una icona del disseny modern minimalista i encara es fabrica.

Columnes de Puig i Cadafalch

Són quatre columnes amb capitell jònic, reproducció del projecte inicial de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch aixecades l’any 1919. Volen simbolitzar les quatre barres de la bandera catalana.
Les originals varen ser enderrocades l’any 1928 durant la dictadura del general Primo de Rivera.
Les actuals, de pedra artificial, són uns metres més altes que les originals i situades a prop d’aquelles. Varen ser inaugurades l’any 2011. Són a la plaça dedicada a Josep Puig i Cadafalch.

Palaus d’Alfons XIII i de Victoria Eugènia

Disposats simètricament a banda i banda de la plaça hi ha els palaus d’Alfons XIII i de Victoria Eugènia, obra de Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets, els primers a ser acabats, i varen ser dedicats a l’Art modern i a l’Arquitectura.
Actualment són pavellons de la Fira de Mostres.
Cada any, abans del dia de Reis, el primer es transforma en el taller de la cavalcada.

Travessem l’avinguda dedicada a Jean-Claude Nicolas Forestier, arquitecte paisatgista creador principal dels jardins projectats amb motiu de l’Exposició Internacional. Al capdamunt, tancant l’avinguda, veiem:

Palau Nacional

Edifici monumental de 32.000 m2, construït entre el 1926 i el 1929, segons projecte d’Eugenio Cendoya i Enric Catà. Va ser el recinte principal de l’Exposició Internacional de Barcelona, on s’hi va mostrar una col·lecció d’unes 5.000 obres d’art espanyol.
Aquí es va fer la cerimònia d’inauguració amb l’assistència dels reis d’Espanya.

Des de 1934 és la seu del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya).

En Jordi Giménez aconsella especialment veure la col·lecció dedicada al Modernisme, pel destacat interès que representa.

En la part posterior d’aquest edifici trobem l’entrada al primer dels jardins que visitarem.

Jardí Botànic Històric

El jardí ocupa l’espai deixat per l’activitat extractiva d’unes antigues pedreres.

En la segona edició de Jardins de Montjuïc només varem poder visitar un dels dos clots que configuren l’espai, anomenat Sot de l’Estany.

Avui baixarem a l’altre costat, el Sot de la Masia. S’hi accedeix passant per un túnel que hi ha sota les escales mecàniques.

En aquesta zona l’Associació de Ramaders va construir la masia com a granja model per l’Exposició Universal de 1929.

El projecte del jardí, de Pius Font i Quer, preveia convertir la masia en un centre on desenvolupar treballs de jardineria, llavors, multiplicació de plantes, laboratoris, investigació i cultius comparatius.

Actualment, amb la col·laboració de l’Associació d’Amics, desenvolupa un programa centrat en les plantes útils a l’home; s’ha iniciat també un hort ecològic que mostra les espècies tradicionals.

En Joan Rodrigo recorda com un dels hortolans del jardí va explicar que -a partir de llavors que encara conserven- reprodueixen tomaqueres que donen fruits de color groc quan són madurs (i no vermell com els coneixem avui dia), conservant el color original de les plantes portades d’Amèrica pels primers colonitzadors. També fa notar un exemplar de gingko biloba, que es conserva en el jardí; és un arbre originari del Japó i la Xina on allà és considerat sagrat.

A la sortida prenem les escales mecàniques per superar la pujada.

Sortint de les escales mecàniques i anant cap a l’avinguda de l’Estadi veiem el Monument a Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog creador de l’Escola Moderna. Morí afusellat l’any 1909 en ser injustament declarat culpable de ser instigador de la Setmana Tràgica; de fet l’execució va ser com la represàlia pel que la seva idea es considerava com contrària als interessos del sistema escolar catòlic imperant. El monument va ser inaugurat el 13-10-1990 –coincidint amb el 81è. aniversari de la seva mort– i és còpia exacta del que es troba a Brussel·les, obra de l’arquitecte Adolphe Puissant i de l’escultor Auguste Puttemans.

El text de la inscripció diu: «A Francesc Ferrer i Guàrdia fundador de l’Escola Moderna (1859-1909). Barcelona repara amb aquest monument molts anys d’oblit i d’ignorància d’un home que va morir per defensar la justícia social, la fraternitat i la tolerància. Ajuntament de Barcelona. Fundació Ferrer i Guàrdia. 13 d’octubre de 1990.»

Jardins de Joan Maragall

Tenen una superfície de 3,63 ha.

És un bon exemple de la jardineria de principis del segle XX i un espai verd amb grans exemplars d’arbres d’espècies diverses, molt tranquil on es percep el cant dels ocells i el so de l’aigua que raja de les fonts ornamentals.

En el recinte es poden contemplar 32 escultures d’autors i èpoques diferents.

Envolten el conegut com a Palauet Albéniz.
Va ser un dels edificis construïts per l’Exposició Internacional. Projecte d’estil neoclàssic, de Juan Moya, arquitecte de la casa reial.
Era el Pavelló Reial i albergava la representació de la Casa Reial espanyola.

Actualment el Palauet Albéniz és la residència de la família reial espanyola a Barcelona quan són en visita oficial, dels convidats il·lustres de la ciutat i seu de recepcions municipals de rellevància.

No hi podem accedir perquè els jardins són oberts només dissabtes, diumenges i festius de 10 a 15 h. No obstant val la pena dedicar un matí per fer-hi una visita. Ho vaig fer el mes passat i com a mostra he deixat l’àlbum de fotos a la web de Picasa; us convido a veure’l. Quan hi aneu mireu de trobar el petit i humil edifici de l’ermita de Santa Madrona, l’única que queda a Montjuïc. És en un racó amagat tocant al passeig que porta el seu nom, i molt a prop de la façana posterior del Palau Nacional.

Jardins de Laribal

La part alta pertanyia a la finca de Josep Laribal, un prestigiós advocat el nom del qual dóna nom als jardins. S’hi va fer construir un xalet neoàrab, envoltat d’uns jardins eclèctics, amb grans arbres.

Mort Laribal, el 1908 la finca va ser adquirida per l’Ajuntament, que hi va fundar l’Escola del Bosc, inaugurada el 08-05-1914. (Té l’entrada per l’avinguda Miramar, al costat de la Fundació Miró). Simultàniament, es van iniciar els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya.

Dóna la casualitat que dos dels caminaires participants varen estudiar a l’Escola del Bosc i és motiu de comentari la seva percepció i records de la seva estada en aquesta institució d’ensenyament, de la qual va ser directora Rosa Sensat.

El disseny d’aquests jardins es va encarregar a Jean C. N. Forestier i Nicolau M. Rubió i Tudurí per l’Exposició Internacional, que varen aconseguir crear -respectant però els arbres existents- un nou estil mediterrani inspirat en els jardins àrabs de Granada, que ha perdurat fins ara.

Sorprenen les pèrgoles, les fonts, els petits estanys, envoltat tot plegat per la vegetació de tipus mediterrani.

Ocupen una superfície de 3,16 ha i trobem:

  • Roserar de la Colla de l’Arròs

Plantat el 1918 a la casa Balaguer, lloc on es reunia la Colla de l’Arròs, una mena de club gastronòmic d’influència política. L’edifici va ser enderrocat per construir el Museu Etnològic.

L’espai es configura en diversos plans, amb aire de pati, vorejats per vorades de xiprer, i rengleres de troanes. En diversos parterres rectangulars hi ha plantades varietats antigues de rosers. Al centre destaca un bassinyol quadrangular amb rajols esmaltats, presidit a la part de dalt per l’escultura Estival, un nu femení de marbre.

Al peu d’aquesta darrera escultura en Joan Rodrigo ens explica que el germà gran de l’autor, Joan Viladomat va ser un músic i compositor que tenia una acadèmia on donava classes de varietats, al carrer Conde del Asalto (actualment Nou de la Rambla), a tocar del Paral·lel. Entre altres obres, aquest músic és l’autor del tango Fumando espero, de la que anys més tard es faria la popular versió en forma de cuplet popularitzat per Sara Montiel.

Coneguda i recordada com lloc de trobades populars.

Recordem de viva veu la cançó: “Marieta de l’ull viu”, que avui encara es canta, i que inclou la coneguda estrofa: “Baixant de la font del Gat / una noia, una noia / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat…”.

Ja varem rememorar la noia de la cançó en una passejada anterior Pels carrers dels oficis.
Segons un veí del barri de Sant Pere la Marieta va néixer al carrer del Portal Nou i la font es referia a una que varem veure a la plaça de Sant Agustí Vell. Veieu la història completa aquí.

  • Escales del Generalife

Escala inspirada en la dels jardins del Generalife de Granada, d’estil arabesc, connecta la part superior dels jardins Laribal amb els d’Amargós o del Teatre Grec.

L’aigua cau en petites cascades als passamans, hi ha fonts esmaltades als replans i bancs d’obra per gaudir de la fresca i del so de l’aigua.

Jardins del Teatre Grec

Situat al costat dels Jardins de Laribal, a través del quals hi accedim.

També aquest va aprofitar el clot deixat per una pedrera. Encara és ben visible en la paret darrera l’amfiteatre. A la resta s’hi va haver d’aportar terres per anivellar el pendent que hi havia.

Des del mirador de la gran terrassa hi ha bones vistes d’una part de l’espai que va ocupar l’Exposició Internacional.

El conjunt té una superfície de 1,65 ha

Sortim pel passeig de Santa Madrona i ens dirigim al de l’Exposició per arribar al següent punt.

Parc de la Primavera

Es tracta d’un espai verd que aprofita la coberta d’un servei públic com és el parc de neteja.

A la part inferior (entrada pel carrer Nou de la Rambla 175) també s’hi troba el refugi antiaeri 307.

El parc té una superfície de 1,9 ha.

Parc del Mirador del Poble-sec

Un parc enmig de parcs. És la millor definició que li escau. Comença a Miramar just al costat dels Jardins Mossèn Costa i Llobera. Representa la transició entre el parc forestal de la falda de la muntanya i la trama urbana del Poble Sec.

La part superior que ja varem veure amb motiu de l’edició Jardins de Montjuïc [I] és la més rural. En la part inferior trobem un petit estanyol que recull l’aigua que cau per una cascada.

En total té una superfície de 2,8 ha.

A continuació baixem pel carrer Palaudàries del Poble-sec directament cap al Paral·lel.

Jardins de les Tres Xemeneies

Ubicat en part on hi va haver la fàbrica de l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, denominada popularment La Canadenca degut a que va ser fundada per l’enginyer Frederick Stark Pearson, el 12-09-1911 a Toronto.

Era un holding d’activitat diversificada: Producció elèctrica (Riegos y Fuerzas del Ebro, canal de Seròs, embassaments de Sant Antoni, Camarasa, Terradets). Consum propi (Tramvies de Barcelona, Ferrocarril de Catalunya). Distribució d’electricitat (enllumenat públic, indústries i llars).

L’empresa es recordada per la vaga de la Canadenca, durant el primer trimestre de 1919, que va tenir gran repercussió, convertint-se en vaga general a Barcelona arribant a paralitzar fàbriques diverses. El govern central, per posar-hi fi, va haver d’aprovar la jornada màxima de vuit hores entre d’altres reivindicacions plantejades pel comitè de vaga.

Hem trobat aquest jardí envoltat de tanques degut a les obres de manteniment que porta a terme l’Ajuntament.

Arribem al final de la caminada: avinguda del Paral·lel / passatge de la Canadenca. A prop tenim l’estació de metro i parades de bus per tornar cadascú a casa, que és hora de dinar.

Com és habitual els caminaires han aprofitat la passejada per intercanviar comentaris de tot tipus.

Al final alguns participants han manifestat haver conegut en aquesta ocasió indrets desconeguts pels quals no hi havien passat mai.

Aquest és justament un dels propòsits que motiven la realització de les passejades, com també ho és compartir la memòria històrica, relatar i donar a conèixer racons, històries i anècdotes poc coneguts referits als llocs visitats.

Reitero la petició feta a tothom perquè ofereixin part del temps per destinar-lo a col·laborar amb l’equip de voluntaris actuals i així poder continuar fent possible aquestes caminades tant en la versió urbana com en la de senderisme.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en cròniques i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a caminada urbana: Jardins de Montjuïc [III]

  1. JORDI GIMENEZ I VICENT ha dit:

    Un cop mes hem d’agrair-te la teva acurada i ben portada caminada.
    L’indret escollit així com la riquesa d’informació és un regal.
    Estàs assolint una tasca de recopilació de dades que a no trigar gaire ens permetrà fer la competència a en Lluis Permanyer. Glups….. temps al temps.
    I si això hi afegim el raportatge fotogràfic, tenim el complet. Un cop més, gràcies Mercè.
    Jordi

    • Julià Sanz ha dit:

      No és la meva intenció fer la competència a Lluís Permanyer ni a cap altre cronista ni historiador; si de cas els manllevo coneixements. La meva intenció únicament és la de compartir informació i promoure que hi hagi més gent interessada en descobrir racons amagats i indrets poc coneguts.
      Gràcies per les teves paraules Jordi. I estic d’acord amb la bona feina que fa la Mercè.

  2. Milagros Peréz Pastor ha dit:

    me ha hecho ilusión leer tu explicación, y también ver las fotos de la Mercé

  3. Mercè Peiro ha dit:

    Agraeixo els vostres comentaris, això m’estimula a continuar aprenent dins
    el camp de la fotografia.
    Mercè

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s